Cada vegada que respires

Capítol 22, 29a part: Fi, Observant darrere el teló.

27 de maig de 2011

En Carles Puig va fer entrar la Isabel al seu despatx després d'una visita al lavabo on es va pentinar amb cura, es va nuar bé la corbata, i es va ruixar amb un cotitzat perfum francès que acostumava a engrescar les dones amb qui es relacionava habitualment. Carles, fas una bona olor... li mormolaven abans de caure enamorades entre els seus braços; una aroma que curiosament servia com a repel·lent per a la seva dona oficial. Carles, t'has passat amb el perfum! Que ho fots expressament a veure si em tombes d'un desmai o què? Cony, de dones! Segur que amb aquella golfa seria infal·lible, sobretot venint recomanada per en Felip que era tot un expert en qüestions de faldilles. Isabel! – va ordenar-la pel telèfon interior_ necessito que vinguis al meu despatx ara mateix!

Ella va entrar amb la correcció que requeria. Va deixar la bata al penjador de darrere la porta, seguint les indicacions que havia rebut anteriorment del seu Cap, i va asseure's amb el bolígraf i l'agenda en mà disposada a prendre notes de tot allò que se li manés. Era un home interessant, d'aquells que a ella li agradaven, però sempre l'escridassava per un motiu o altre perquè segons afirmava no feia prou bé la feina. Ets massa desorganitzada! Has de fer servir més la memòria, et despistes massa!, Has de recordar de fer-me arribar tots els missatges, sobretot si el client és important! Fes funcionar aquest caparró una mica reina, no pots donar hora de visita en deu minuts de diferència! , No coquetegis amb els clients, sobretot si hi ha la dona al davant, Fas massa errors ortogràfics, és que no has anat a escola? etcètera, etcètera. A vegades gairebé havia sortit plorant de la consulta. Era despietat amb ella, si bé això quedava compensat perquè cobrava un bon sou . També sabia que aquell home geniüt , d'alguna manera, se sentia atret per ella. Una mà a l'espatlla amb unes paraules d'ànim, Sé que pots fer-ho millor, bonica! _ L'acompanyava galant a la porta de sortida tot recolzant amb indolència el braç sobre el seu maluc que, sense voler gairebé, acabava acariciant una part de les seves natges _ Fins després, Isabel_ i s'acomiadava d'ella després d'haver-la palpada. Amb en Carles sempre anava igual. Era un pas endavant, tres enrere. Això la paralitzava. Què tocaria aquell matí?

La Isabel va entrar com sempre i va ocupar el seu lloc a la cadira. Portava una brusa blanca cenyida, amb els quatre primers botons descordats, una mica oberta. Li encantava coquetejar amb els homes, posar-los a cent. Va entrecreuar les cames, fixant-se de posar al damunt la cama amb el tall a la faldilla negra que s'obria fins a mitja cuixa. L'havia comprada per aquest motiu. Era una faldilla cenyida, de línia clàssica, llarga fins als genolls, però aquell tall lateral era tan suggestiu que a ella li despertava tot tipus de fantasies eròtiques amb un home. En Carles va donar una volta a la taula i es va col·locar just darrera d'ella, on el camp de visió, des d'una alçada superior, oferia unes vistes magnífiques de la dona. Ella va somriure, intuint-ne la raó. I bé? Què manes avui? En Carles va començar a comentar-li nimietats. Truca a la meva dona i digues-li que arribaré tard, revisa si la senyora Rodés manté la visita concertada, comprova que... Res important, una excusa per tenir-la allà.

Estava cavil·lós. Es va quedar en silenci, reflexionant sobre el cost econòmic de les seves decisions. Mil dos-cents euros nets era el que pagava per aquella dona que transcrivia a pas de tortuga les seves instruccions per al dia. Era una inepta, de la qual no havia tret cap rendiment emocional o sexual després d'un mes de treballar per a ell, excepte un munt de mal de caps. Per què la tenia contractada? No era especialment atractiva de cara, una més del piló, però tenia un físic potent que ell encara no havia explorat. No havia dit en Felip que era bufar i fer ampolles? Una tarda? Ell en portava un munt, de tardes, i res! Sí, donava la impressió que acceptava que la toqués subtilment, però encara era hora que se li llancés als braços. En Carles estava indignat , quan sense adonar-se es va quedar en blanc, com hipnotitzat pel tall de la faldilla que pujava fins a gairebé dalt de tot de la cuixa.

Continuarà...

El de la imatge és en Carles.