Cada vegada que respires

Capítol 22, 5a part: Fi, Observant darrere el teló.

26 de febrer de 2011

S'estaven acabant de gratinar els canelons al forn mentre la Isabel parava la taula de la cuina. El dia s'havia aixecat tapat, tot i que es podia veure un tros de sol que havia aconseguit esquivar el cel atapeït de núvols. Feia un temps horrible, d'aquells que et conviden a quedar-te a casa, a recer de la turmenta que s'estava gestant des de primera hora del matí, on podies escollir opcions més tranquil·les com mirar la televisió o ensopir-te davant d'una revista de moda que oferia un ventall enorme de les noves tendències en roba, pentinats i maquillatge, que a ulls de la Isabel eren tota una temptació. Sí, certament havia gastat més del compte en roba , però ja estava avorrida de veure sempre les mateixes peces penjades a l'armari , amuntegat fins dalt de vestits antiquats. Havia de reciclar-se, invertir en nous conjunts. Aquella era una idea que li venia rondant pel cap de feia dies . Tenia previst anar de compres tan bon punt l'oferta de primavera esclatés als aparadors anunciant el canvi d'estació que costava d'ensumar per l'ambient fred i hivernal d'aquells darrers dies. La Isabel va obrir la porta que donava a la terrassa i va sortir a fora per regar les plantes que tenia a cobert. Les va omplir d'aigua, en va treure les fulles mortes , en va examinar les flors... Mentre s'hi entretenia, va pensar en el seu marit. No havia obert boca en tot el matí. S'havia preparat un got de llet , unes galetes, i s'havia tancat al despatx, d'on no havia sortit més que per portar el got a la pica de la cuina, omplir-lo fins dalt d'aigua, o per anar a una visita llampec al lavabo. Es movia ràpid , amb un posat emmurriat que deixava ben palès que s'havien de mantenir unes distàncies de seguretat al seu entorn. Rígid i impersonal, com un senyal d'advertiment: No s'hi acosti. Perill d'explosió. Era evident que aquell home estava de molt mala lluna i segons ella la causa només podia ser una: la nena havia marxat amb els amics. De ben segur que estava patint per en Pau o per qualsevol altre amb qui es pogués topar una noia jove i amb moltes ganes de divertir-se.

En Jordi no va poder aclucar els ulls en tota la nit. I s'hi ho va fer, va ser de matinada per pur esgotament. Quan la Míriam el va venir a visitar, a altes hores de la nit, se'l va trobar estirat però despert. No li va caldre sacsejar-lo per treure-li la son de dintre, perquè ell estava disposat a oferir-se-li tan aviat com la noia va entrar al llit , apartant el llençol i el nòrdic. Ser amb ella, potser l'ajudaria a desviar-se de la ruta que havien agafat els seus pensaments, els quals havien optat per una drecera que els conduïa directament cap al desastre: indemnitzacions milionàries, deute, atur, nivell d'ingressos sota zero i dependència d'una quantitat limitada d'estalvis. Em pensava que avui vindries tu. _ li va recriminar la seva filla, que després d'encendre el llum de la tauleta de nit, es va ajustar al seu cos i li va besar el coll, a l'espera. Però per molt petons i per moltes carícies que es donessin, o per moltes paraules que caldegessin l'ambient, ell no havia pogut.  

Continuarà...  

La de la imatge és la Isabel.