Cada vegada que respires

Capítol 6 quarta part: Èpsilon. L'altre.

 dilluns , febrer de 2008

La Míriam s'havia tancat a l'habitació per estudiar, deixant molt clar que no toleraria cap interrupció. Tenia una setmana mortal, amb quatre parcials. Què ho feia que tots els professors es posaven d'acord amb els exàmens? Si ella fos professora, seria més respectuosa amb els drets dels alumnes, una espècie humana sobreexplotada i poc valorada segons la seva particular percepció que, tot s'havia de dir, era compartida per tot el grup classe. Es va posar els auriculars. La música de fons l'ajudava a equilibrar-se. Primer de tot, tocava revisar les anotacions de l'agenda on s'especificava la matèria que entraria a cada examen. El següent pas era classificar els temes per assignatures, amb els dies exactes de la prova, per tenir una visió general de tot el que s'havia d'aprendre i així poder decidir per on començava. Va col·locar els llibres per ordre de prioritat, va preparar folis a manta per fer resums, amb els seus posteriors esquemes , i va obrir el llibre de literatura catalana. Temes de l'1 al 3. Va agafar llapis i regle per anar subratllant les idees principals del text. Estava súper concentrada quan va notar la pressió d'una mà sobre l'espatlla que la va sobresaltar. Va afluixar el volum del mp-3 i es va girar. Ell.

- Papa, tinc feina. Què vols?

- M'agradaria que parléssim.

- Vaja, doncs jo em penso que no tinc res a comentar amb tu.

El seu pare es va asseure igualment al llit.

- Només et demano uns minuts del teu temps. _ es va agafar les mans, no volia que la seva filla notés que li tremolaven. Els nervis eren tan intensos que la respiració li sortia irregular, com a sotragades. Si no aconseguia calmar-se , especialment en aquell moment que la tenia tan a prop, com podria arribar a ella?

- Papa, tinc molta feina. Si t'avorreixes vés a donar una volta, llegeix, connecta't a internet...

- El problema és que mai pots estar per mi.

- I què vols que et digui, jo! Ets molt pesat, no sé si t'ho he dit!

- Un milió de vegades com a mínim.

- A veure, què tens? _ va girar la cadira i el va mirar fit a fit amb els braços creuats.

- Abans m'ho explicaves tot, te'n recordes? Ara en canvi, sempre estàs enfadada amb mi.

- Les persones canviem.

- Sí, ja ho veig. Llàstima que sigui per a pitjor! _ va somriure mofant-se d'ell mateix. Estava resultant patètic, ho notava . Es va posar dret, just darrere d'ella que li havia donat l'esquena de nou sense cap consideració . _ Què estàs estudiant?, et puc donar un cop de mà si vols.

- No gràcies. Ara si us plau, toca el dos que em molestes.

Es va apartar de manera instintiva. Ella s'havia tornat a centrar en la lectura d'aquell tema sobre el romanticisme ( orígens, característiques, autors destacats ) i havia tornat a evadir-se amb la música que ressonava fluixet. En un costat, a la dreta de la taula hi havia un marc amb una autofoto. Ella i en Pau amb els caps a tocar fent ganyotes davant de la càmera. No va poder evitar agafar-la.

- No em toquis les coses! _ es va treure els auriculars nerviosa i li va treure el marc de les mans de males maneres. El va col·locar de nou al seu lloc.

- Aquest noi significa molt per a tu?

- Vols dir en Pau. _ el va rectificar.

- Sí, és clar.

- És un noi que sempre m'ha respectat, possiblement per això m'agrada. No, com d'altres! _ esverada com estava va continuar marcant i subratllant el text que s'havia d'aprendre de memòria pel dimecres a primera hora del matí.