Cada vegada que respires

Capítol 15, 2a part: Ksi. Wrong.

 27 de març de 2010

dinar

- Com et sents amb quaranta?_ li va preguntar la Isabel animada pel cava.

- No sabria què dir-te, com sempre. Res d'especial.

Tots tenien les copes alçades a la seva salut. Ell era el centre d'atenció obligat per unes hores. La mare, a la qual va aprendre a detestar des de petit, el pare, tot un caràcter, que encara avui en dia es resistia a comprendre'l o valorar-lo, la filla que la tenia en contra, la dona amb qui es limitava a compartir casa i que l'enganyava amb un altre home. Si en Jordi hagués pogut decidir, s'hauria aixecat de la taula i hauria agafat el gos per marxar carretera enllà fins a trobar un paratge ben solitari lluny de la ciutat. Has de ser educat. Demostrar interès per als altres, per molta mandra que et faci _ era un dels molts consells que va absorbir de més jove i que seguia per inèrcia. Havia de continuar amb les normes del joc , empassar-se les seves emocions com havia après a fer per sobreviure durant tota una vida. Tots el miraven. Va respirar fondo. A la vida sovint has de fer una mica d'actor per fer contents els que t'envolten i aquella era una de les moltes situacions en què havia de posar bona cara sense sentir-ho. Va simular una rialla mentre agraïa cadascun dels regals que li van fer a mans: una camisa de fil de tons crema, un parell de corbates, un jersei d'un gris acer; obsequis sense contingut que el deixaven del tot fred fins que al final va tocar el torn al regal de la seva filla, el que tenia veritable valor per a ell.

Va desfer el paper d'embolicar amb les lletres distintives de la botiga Sound &books amb cura de no trencar-lo; a l'interior, un compacte. No havia estat un regal a l'atzar. Una emoció molt forta el va remoure de cap a peus perquè ella s'havia esforçat a trobar allò que realment li podia fer il·lusió; cançons del seu grup favorit. Ell ni tan sols sabia que havien tret un nou àlbum. La música, com també gran part de les seves aficions havien quedat força al marge, sobretot quan la depressió el vencia. Què et sembla el regal de la nostra néta? va preguntar la seva mare amb un deix de malícia a la veu. Per un instant es van creuar les mirades. Com goses? li va recriminar en Jordi en silenci. Tothom estava pendent d'ell. Si hagués pogut estar sol amb la Míriam les paraules haurien brollat soles . Potser fins i tot s'hauria atrevit a mirar-la directament als ulls per llegir si hi existia alguna possibilitat, per molt remota que fos, que allò signifiqués que el corresponia tal com ell desitjava. Jordi, que ja el tens el disc o és que no t'agrada? Vinga, noi, digues alguna cosa! va sentir que algú altre intervenia. Estava encallat, en blanc. Emmudir no era l'opció. Podia donar lloc a males interpretacions, ferir la seva filla quan no tenia la voluntat de fer-ho. Tampoc podia dir-li fins a quin punt l'estimava. Qui ho entendria? Enraona... Ella espera una resposta, un comentari com ara : Gràcies, m'ha agradat molt, és el millor regal que m'han fet mai... m'ha arribat al fons de l'ànima perquè ve de tu, de l'única persona que m'importa... , m'has tocat la fibra ... Com ho fas per parlar quan tens la llengua travada? Senzillament no t'arrisques, esculls la via fàcil, l'equivocada: el silenci que amaga els sentiments , que fa més passable el mal tràngol. No ploraria ni se la jugaria a fer un espectacle davant de tots. No comprometre's, no exposar-se a què el jutgessin. Equivocat? Factible.

- Perdó, he d'anar al lavabo. _ es va disculpar mentre es posava dempeus i sortia a pas ràpid del menjador perquè es notava els ulls plorosos. Havia de refrescar-se, esborrar qualsevol indici d'emoció en la mirada. No li havia dit què significava aquell regal per a ell, ni havia pogut aixecar la vista del compacte que s'havia quedat oblidat al costat del plat.

Continuarà...

El de la foto és en Jordi