Cada vegada que respires

Capítol 16, 5a part: Òmicrom. Amb la realitat de cara.

dijous ,maig de 2010

La Isabel sentia un buit enorme dins. El fet de portar una doble vida li estava passant factura i últimament se sentia molt neguitosa. Tenia pànic de fer un pas en fals que donés al seu marit les proves necessàries de la seva infidelitat, sobretot perquè una cosa era una sospita i una altra de molt diferent la constatació d'un fet. Els homes són molt possessius amb les seves dones. Qui sap si després s'ho repensava i li venia amb el tema del divorci? Ella no estava preparada per treballar. Mai ho havia fet. Tampoc era probable que la contractés ningú donada la seva falta d'experiència, crisi econòmica a part. La ment treballa de pressa quan una es veu en perill. Calia tenir un pla i seguir-lo al peu de la lletra. El més important, havia de ser prudent i estructurar les trobades amb en Jaume de forma que la seva història amb ell passés desapercebuda dins del seu dia a dia. Ara sempre arribava amb temps d'antelació per tal que en Jordi no la pogués enxampar en falta. Quan arribava a casa acompanyat d'aquell gos atrotinat ella estava enfeinada a la cuina o ben arrepapada al sofà, com si no hagués marxat en tota la tarda del pis. El mal era que quan no era amb en Jaume, l'enyorava tant! A vegades tenia la sensació que si no el tenia al costat li faltava l'aire per respirar, però potser era només la pressió dels remordiments el que la turmentaven. L'única manera que coneixia de relaxar-se era anar de compres. Sabia que no es podia excedir perquè en Jordi li havia demanat en múltiples ocasions que es refrenés a l'hora de comprar , que limités la despesa a allò més imprescindible, i ella, com una beneita, li ho havia promès! Com fer entendre al seu home que era nova temporada i que ja estava cansada de veure's sempre amb la mateixa roba? Volia estar bonica, enlluernar en Jaume amb nous vestits, encara que no li duraven gaire estona posats quan era amb ell. Quin home més insaciable! I calia renovar la roba interior també! Va estar dubtant fins al darrer moment, però la targeta bancària amb saldo il·limitat era temptadora. Bé, podia sortir a fer una ullada per les botigues. Mirar és gratis, ningú la podia culpar d'intentar esbargir-se una mica. Es passava el dia pendent de la família, era una esclava de la casa i es mereixia una mica de distracció, alguna cosa que la fes somriure, atès que tenia molts maldecaps darrerament. Estava decidit, compraria només si la peça era irresistible.

Continuarà... 

La de la foto és la Isabel