Cada vegada que respires

Capítol 15, 3a part: Ksi. Wrong.

 27 de març de 2010

tarda

La Míriam va aprofitar el temps de la sobretaula per trucar a en Pau des de l'habitació.

- Pau, que em pots venir a recollir?

- Sí, ara mateix em vesteixo i agafo el cotxe. No crec que trigui més de mitja hora. Estàs bé? Et noto rara.

- No! El pare ha passat del meu regal! Ni m'ha donat les gràcies. T'ho pots creure?

- No sé què dir-te, encara que ja coneixes de sobres la meva opinió. Sé que no és el moment per fer pressió sobre la ferida però, francament, un home que trepitja els sentiments dels altres de la manera que ho fa ell, no se'l pot etiquetar com a bona persona.

- Sé el que en penses i no vull seguir parlant-ne. Deixem-ho així. Estava equivocada, ho reconec! I ara vine, si us plau... vull marxar d'aquí ara mateix!

..............

La Isabel va fer una ullada al seu mòbil, per si tenia algun missatge d'en Jaume. No li venia de gust passar una tarda de dissabte enclaustrada amb el marit i els sogres, especialment en un dia tan bonic com aquell. Va revisar la bústia de veu. Bonica, et necessito al meu costat. No podem quedar, ni que sigui una estoneta? Només escoltar aquella veu s'encenia tota. Havia de parlar amb ell. Va tancar-se al lavabo del pis de dalt per fer una trucada ràpida.

- Jaume? Acabo de sentir el teu missatge.

- Isabel, carinyo, t'enyoro tant! _ Aquelles paraules no podien fallar, va rumiar ell. Era un expert interpretant el paper d'home desesperat. Les dones queien com mosques davant quatre afalacs mal comptats, en especial la Isabel que era extremadament fàcil de convèncer. _ Tinc moltes ganes d'estar amb tu. Per què no t'apropes al meu piset de solter?

- Jo també et trobo en falta, amor.

- No m'has respost a la pregunta encara. Això és un sí o un no? Vindràs?

- No ho sé. Què estàs fent ara?

En Jaume que estava estirat al sofà, reconciliat amb un estat de calma i relax absoluts ( En una mà el comandament del televisor, a l'altra una ampolla de cervesa mentre els ulls no perdien detall d'un reportatge de cotxes esportius ) , no va tenir cap remordiment a l'hora de mentir de manera descarada. La causa ho mereixia. Qui no ho faria per una dona de bandera?

- Sóc al llit, pensant en tu...

- Sense res?

- Totalment nu. Per què no véns, ens ho passarem bé junts... digues que has quedat amb la teva amiga, l'Eva.

- Ai Jaume, tu sempre em provoques! Però no puc marxar així sense més ni més! Per tu tot és molt senzill. Com que no tens parella!

- Vaaaa, no et facis pregar!

- No puc sortir amb tu ! Com pots ser tan pesat? , no se m'acut quina excusa donar-los.

- Pots inventar-te que has quedat amb la teva amiga per anar al cine a veure l'última de Scorsese. Jo l'he vista , te'n puc explicar l'argument. A més, per sort per a nosaltres, és força llarga de metratge, cosa que ens donarà temps de sobra per fer el que vulguem.

- Vols dir que s'ho empassaran?

- Dona, si ho expliques amb convenciment... no veig per què no!

- Està bé, ho provaré a veure com surt. Quedem d'aquí una horeta, rei?

- Genial!

................

Quan en Gerard es va adonar que se'ls oferia l'oportunitat de quedar-se a soles amb el seu fill no ho va desaprofitar. La Isabel acabava de marxar, la néta era a punt de fer-ho, només quedarien ells tres, perfecte! Es va empescar una mentida de poca importància.

- Vull aprofitar per mirar uns llibres que m'interessen pel centre. M'hi podeu apropar amb el cotxe en Pau i tu, Míriam?

- Bé, sempre i quan no t'entretinguis perquè el meu xicot m'acaba d'enviar un missatge. En dos minuts és davant del portal de casa. _ va precisar la Míriam que no tenia espera. Volia tocar el dos d'immediat.

- Vaig un momentet a fer un riu i vinc.

- Va, avi.. que és per avui! _ va rondinar ella amb un peu dins de casa i un altre al replà de l'escala.

- Ja vinc, no trigo gens! Vés picant l'ascensor mentrestant.

En Gerard es va acomiadar amb una carícia a la galta de la dona i una encaixada de mans amb el fill. Era l'oportunitat ideal perquè la Clara i en Jordi poguessin aclarir, d'una vegada per totes, els mals entesos que els separaven . N'estava tip, de tantes tensions! Algun dia s'havia de resoldre, no? Ho devia a la seva dona. Ella era una persona extraordinària. Envejava la seva serenor, malgrat totes les desatencions que havia rebut de part del seu únic fill , del qual mai havia parlat malament. Era d'admirar el seu aplom davant dels molts disgustos que passava per culpa d'en Jordi. Si tingués el poder de redreçar aquell noi, de ben segur que l'utilitzaria, però amb quaranta anys que li podies exigir? Quina influència podies exercir sobre ell, si no et volia fer cas?

Continuarà...

La de la foto és la Míriam