Cada vegada que respires

Capítol 22, 11a part: Fi. Observant darrere el teló.

   4 de març de 2011

- Em pots cordar el vestit? _ es va quedar quieta, mentre ell li apujava la cremallera amb suavitat. L'home li va resseguir la nuca amb la punta del dit i ella va somriure. _ Em fas pessigolles, burro.

- I ara! , estàs segura? _ li va contestar ell en broma.

- Ja ho saps que sí. Va, que no em puc entretenir o arribaré tard!

- No sempre tenim el dia per a nosaltres dos sols. Per què no et quedes una estona més amb mi?_ li va suplicar a frec de llavis. Encara no s'havia afaitat i punxava, però a ella li agradava aquella sensació damunt la pell. La va fer riure de nou, que era el que volia.

- He quedat amb uns companys de la facultat per fer un treball súper important que...

- I en passarà alguna de grossa si t'endarrereixes una mica? Per què no els truques i els dónes alguna excusa?

- Però a veure, tu no tenies hora concertada amb l'INEM? Estàs molt manta avui, ni tan sols t'has vestit!

- No hi he de ser fins a les dotze. És aviat encara! _ va protestar melós.

L'home es va estirar. Havia apartat el llençol i el cobrellit de fil d'entretemps que aleshores només li cobrien mig cos de cintura cap a baix. Va creuar els braços sota el cap i es va quedar observant-la amb un punt de dolenteria en la mirada.

- De debò que em vols abandonar ara mateix?

Aleshores ell es va mossegar una part del llavi inferior amb els ulls brillants de desig i va apartar un braç de sota el cap, el va estendre al costat del cos, i va obrir la mà, amb el palmell ben obert, reclamant-la. Cada gest era una súplica, una forma de cridar la seva atenció.

- Ets impossible, de veritat! _ va sospirar, retuda.

La noia es va asseure al seu costat i es va enretirar els cabells de la cara. En realitat, des que havien tancat l'empresa, aquell era el primer moment que el veia relaxat, com si res dolent els estigués assetjant a l'altre costat d'aquelles quatre parets. Feia sol, s'ensumava la primavera a l'aire i la mare havia marxat un parell de dies a casa els avis, per cuidar l'àvia Fina que havia caigut malalta. Quin mal hi podia haver a transgredir les normes? va agafar el mòbil i va enviar un missatge ràpid. Fet.

- Això vol dir que et quedes? _ va mormolar tot acaronant-la amb delicadesa.

- Em faré mal veure amb els amics per culpa teva.

- No em diguis això, que saps que ho ets tot per a mi...

Es va inclinar al seu damunt mentre ell li començava a descordar el vestit.

Continuarà...

El de la foto és en Jordi.