Cada vegada que respires

Capítol 14, 9a part: Ni. El meravellós món de les aparences.

dissabte, febrer de 2010

La Míriam s'havia quedat endormiscada abraçada a en Pau, que es va assegurar que no hi hagués cap petita part del seu cos que no estigués ben tapada per les flassades mentre es quedava encantat observant-la. Era una tarda freda i encara que havien agafat calor quan havien estat junts, l'ambient els recordava que l'hivern no s'havia acabat, sobretot tenint en compte que el pis era tan antic que no disposava de més calefacció que un vell radiador d'oli que no escalfava gaire. Ella era menuda i fràgil entre els seus braços. En Pau no es podia estar de petonejar-la, d'acariciar-ne aquella pell tan fina, com de préssec. Quan ella va obrir els ulls, el primer que va notar van ser els llavis d'ell fent pressió sobre la seva boca.

- Has dormit una bona estona dormilegues! Què et sembla si anem a sopar? Et convido on tu vulguis.

- Ja saps que podem menjar qualsevol cosa aquí. No cal que malgastis els diners en mi, no ho necessito per estar bé.

- Ho sé, però em fa il·lusió. Si no ho faig per tu, per qui ho faré?_ la veu dolça, com de sucre, quasi paternal. La sobreprotegia com ho faria un adult amb una criatura.

El primer que els va colpejar en sortir de l'edifici va ser un aire fred del nord que tallava la respiració. Segur que vas ben abrigada? No voldria que caiguessis malalta. _ li va dir en Pau, al temps que vigilava que portés la jaqueta ben cordada fins dalt. Té, posa't els meus guants, ja saps que tens la pell molt delicada. _va afegir protector, com si fos el pare amb una filla , i acte seguit va entrellaçar les seves mans amb les d'ella a la recerca d'un restaurant que la fes feliç.

Era aviat , per això no van tenir problemes a l'hora d'agafar taula. Fins i tot els van permetre escollir el lloc, al costat d'un finestral que donava al carrer. La Míriam ho va tenir clar d'entrada: una pizza amb una aigua molt freda; un menú que ell copiaria per inèrcia. Adorava el que ella feia, deia, sentia o desitjava. Sempre es deixava endur per cadascuna de les seves decisions sense preguntar-se què era el que realment volia ell. En Pau era així: el satisfeia complaure-la , veure-la alegre.

Tres quarts d'hora després...

- T'agrada el sopar?

- Pau, està súper bo! M'encanta!

- Me n'alegro.

Va beure d'un glop tota l'aigua de la copa i va agafar aire. No entenia per què estava tan neguitós, tot i que ho estava, no podia evitar-ho.

- Et trobes bé?

- Sí, per què ho dius?

- Et noto estrany.

- És només que tenia molta set.

Va esguardar-la complagut per passar a entretenir-se fent una ullada ràpida a la gent que hi havia asseguda al voltant. Tothom semblava animat; grups d'amics conversaven a viva veu, esvalotant-se els uns als altres, recordant anècdotes, rient, debatent sobre temes d'actualitat, sobre política, sobre cinema, sobre el que fos... d'altres, matrimonis o parelles, com ells, de diàleg més mesurat, més íntim. Tots formaven part d'aquella nit, d'un espai que havia de ser únic i que per força hauria de formar part de la seva memòria, dels seus records no només en un futur proper , sinó també llunyà com esperava.

Va regirar la butxaca de la seva jaqueta i es va preocupar en no trobar-hi res. Es va sentir acalorat. On punyeta ho havia deixat? Abans de sortir de casa s'havia assegurat d'endur-s'ho! Juraria que era a la butxaca dreta. Però no! Va buscar en l'altra. Sí, gràcies a Déu !, era allà. Va subjectar l'objecte amb força durant uns segons, recreant-se en el moment. El tenia ben agafat. Ara només li quedava la part complicada: donar-li. Estaria contenta? Se li llançaria als braços? S'emocionaria quan veiés el regal? Estava tan nerviós que gairebé no sabia el que es feia. El va extreure de la butxaca esquerra i el va emplaçar al mig de la taula.

- Té, és per a tu.

- Però, què celebrem avui?

- Res, a part que t'estimo.

La Míriam va aturar en sec el tros de pizza camí de la seva boca i el va arraconar en un costat del plat. Tot allò era tan inesperat que no se'n sabia avenir. Va desfer la petita llaçada vermella i va treure el paper de seda gris perla que embolicava la capsa folrada amb el mateix color. Només havia d'obrir-la , extreure'n el regal per descobrir què era, però es va quedar immobilitzada, sense saber què dir.

- No l'obres?

- Pots fer-ho tu? Em fa cosa, no sé per què...

- Sí, és clar... _ el va desembolicar amb les mans tremoloses. Va empassar saliva i va obrir l'estoig._ t'agrada?... el pressupost no m'arribava per un brillant però sí per un robí. Com que sé que tens debilitat pel vermell... l'aliança és d'or blanc... apropa'm una mà, que provarem en quin dit et pot anar bé... a veure... sí, aquí, al dit del cor... et queda bonic...

La Míriam va allargar el braç , va estendre els dits de la mà, separant-los a propòsit l'un de l'altre. Estava emocionada amb l'anell, volia veure com li quedava, quant brillava.

- És com una rosa vermella... és preciós! Però jo no t'he regalat res, Pau. Em sento molt malament!

- No, calla... ho faig perquè m'importes...

Continuarà...