Cada vegada que respires

Capítol 7 novena part: Zeta. Metamorfosi.

Capítol 7 novena part : Zeta. La metamorfosi.

octubre de 2008

La Míriam estava nerviosa. En qualsevol moment arribaria en Pau i desitjava que tot anés bé. Ella va començar a parar la taula sota l'estricta supervisió de la mare que sempre insistia que els detalls eren fonamentals. Les estovalles, d'un elegant color terra, havien d'estar perfectament plegades, els coberts ben arrenglerats: la forquilla , a l'esquerra, el ganivet i la cullera, a la dreta; Les copes, una per a l'aigua i les altres dues per al vi blanc i negre col·locades en línia per ordre de més petita a més grossa. Per acabar, un bonic centre de flors naturals que havien comprat a la floristeria aquell matí per donar-hi un darrer toc d'elegància al conjunt. A la cuina s'estava acabant de coure el llenguado acompanyat amb làmines de patata i el rostit de vedella amb bolets, que farien la funció de primer i segon plat.

Impecable! , va concloure la Isabel. La feina estava enllestida i les dues podien asseure's al sofà encara que només fos per uns minuts. Havien portat tot el matí atrafegades per tal que tot estigués llest, i era important tenir uns minuts per assossegar-se, per parlar. A la Isabel li preocupava en Jordi, que s'havia refugiat al pis de dalt. S'havia desvinculat de qualsevol tasca de preparació d'un àpat que el disgustava i va optar per quedar-se tancat al despatx, al·legant una feina imaginària que el permetés quedar al marge de tota aquella comèdia absurda que, segons paraules d'ell, s'estava representant a casa seva. Era molt possessiu amb la nena. En excés. A vegades fins i tot s'havia arribat a preguntar si el seu marit patia alguna patologia obsessiva compulsiva cap a la seva filla, algun desequilibri profund que li provocava aquells rars desajustos emocionals que semblaven sacsejar-lo per dins. En aquells moments gairebé emmalaltia, es tancava en un món on ningú no podia accedir i ella s'ho mirava com si fos un fenomen paranormal, davant del qual no sabia com actuar, com fer-ho per ajudar-lo. Aleshores, es preguntava per mil·lèsima vegada, quin era el misteri d'un home que quedava molt lluny d'ella i que era incapaç d'entendre, malgrat tants anys de matrimoni!

- Tot anirà bé. Ara descansem una estoneta, que ens ho hem ben guanyat.

- Mama, el papa continua enfadat?

- Ni cas. Ja saps com n'és, d'especial. Ja se li passarà i, si no, pitjor per a ell.

En Pau va trigar molt a decidir quina roba es posaria aquell dia . Va passar-se una bona estona donant voltes a la idea d'afaitar-se o no; una barba d'uns dies el feia més adult , sabia que a la Míriam, li agradava, però d'altra banda podia donar la sensació de persona descuidada de cara a la seva família. Va estar dubtant fins a l'últim moment, tot i que el consell del seu germà el va fer sortir de dubtes en un tres i no-res. Un noi ben afaitat és un noi polit a ulls d'una mare . _ sentenciaria amb molta saviesa l'Albert, altrament conegut com un expert de l'univers femení. Així que un cop enfundat en un conjunt de texans i jersei negres, es va tancar al lavabo on es va afaitar amb una cura excessiva, ja que no volia tallar-se amb la gillette i semblar un noi maldestre. Es va mirar al mirall, autoavaluant-se, perfecte, i es va posar una mica d'aquell perfum francès que la Míriam li havia regalat en una ocasió. Aquella aroma barreja de fusta amb caramel a ella li encantava, i això era motiu més que suficient per a fer-ne ús. Una vegada arreglat, va sortir de casa amb força temps de marge. No volia causar mala impressió arribant tard i necessitava fer el trajecte sense presses, per tal de poder assajar mínimament què diria, com seria la forma més correcta d'adreçar-se a uns pares que ben possiblement l'examinarien sense perdre'n detall, buscant-ne els defectes i passant per alt les virtuts. Estava atemorit, en realitat. Sabia que el pare de la Míriam era un home a qui no agradava que la seva filla sortís amb un noi de 19 anys i que sempre havia estat contrari a la seva relació. El fet de no saber com seria rebut l'angoixava bastant, si bé aquell era un tràngol que havia de passar tard o d'hora i era imprescindible superar-lo de manera satisfactòria.

A la una, tal com havien quedat, en Pau entrava per la porta amb un enorme ram de flors i un somriure que no dissimulava la intranquil·litat que sentia, la por de no de no caure bé als pares de la noia que estimava. Va fer una ràpida ullada a la Míriam que semblava encongida en un racó del rebedor , es va deixar abraçar per la mare, una senyora grassoneta, molt simpàtica, que semblava entendrida en veure'l entrar, potser més del compte si ens fixàvem en l'efusió que va demostrar en la seva rebuda, i va observar amb preocupació la figura paterna que va entreveure en un segon pla, mantenint les distàncies. Aquell home li va donar una mala sensació de bell antuvi , la qual es confirmaria al llarg de l'àpat.

- El dinar és deliciós. _ va afirmar amb convenciment en Pau.

- L'hem preparat les dues juntes, veritat bonica? _ va dir la Isabel adreçant-se a la seva filla _Ella m'ha ajudat molt, no creguis!

El menjar era bo, no hi havia dubte, la conversa prou fluida, malgrat l'actitud distant del pare, que no parava de servir-se copes de vi, una darrera l'altra, mentre els altres s'esforçaven a parlar de manera distesa. A en Pau, que va decidir no tastar l'alcohol per deferència a la seva xicota, no se li va passar per alt la mirada emboirada d'aquell home, de qui va intuir que potser tenia problemes amb la beguda, com tampoc les mirades carregades d'odi que aquest no dissimulava a dirigir-li des de l'altra punta de la taula. Ni tan sols l'havia començat a tractar i ja sabia que mai de la vida s'hi podria portar bé.

Continuarà...

El de la foto és en Pau