Cada vegada que respires

Capítol 21, 12a part: Ípsilon. Les directrius d'un bon estrateg.

1a setmana de febrer de 2011

- Deixa'm tranquil·la una estona.

- Què et passa? Tornes a estar enfadada? Què t'he fet ara?

- Si et preocupessis una miqueta més per mi, ho sabries.

- Dona, no sé què dir-te. Em destarotes!

- El pitjor de tot és que em recordes el meu marit!

- Aquell? Però si sempre et queixaves que ni et tocava! No és per dir, però jo sí que funciono amb la precisió d'un rellotge al llit. Mira_ li va portar la mà cap als seus pantalons. _ A punt, com sempre. No en tindràs queixa, de mi!

Ella va apartar la mà amb fàstic.

- Quan estava enamorada d'en Jordi em passava el dia fent règims. No t'imagines com pot ser de difícil viure a base de verdura bullida i carn a la planxa, i tot i així no ser capaç de perdre més de cinc o sis quilos!

- Ja t'ho he dit mil vegades! Les dones han de tenir carn on agafar-les, no com aquells secalls que estan tan de moda i que només us agraden a les dones!

- El cas és que per molt que m'hi esforcés, en Jordi continuava sense veure'm. Crec que mai m'ha estimat.

- Potser és que li van els homes, no se t'ha passat pel cap?

- No ho sé, ni m'importa. Quan tu i jo vam iniciar la nostra relació em vaig sentir bé amb mi mateixa per primer cop a la vida. Vaig començar a menjar de veritat, tot el que em venia de gust, sense amoïnar-me de les calories.

- I així estàs d'ufanosa! Fas molt de goig, Isabel!

- I de què em serveix? En Jordi era fred, però sempre va ser educat i no passava dia que no s'hagués interessat per mi. Com estàs? Com t'ha anat el dia? M'escoltava. Ara ja no, és clar, estem tan distanciats que quasi ni ens parlem.

- No em diràs que l'enyores a aquell poca- pena!

- No, no, però m'ha fet reflexionar . Quan t'has preocupat tu per mi? Mai! Començo a creure que estar amb tu és com menjar un dolç sense sucre o un guisat sense sal. No val res, és insípid.

- M'estàs comparant amb el menjar?

- T'estic dient que n'estic fins al capdamunt, de tu. No sé ni per què vinc, realment.

- No ho saps? Deu ser perquè tens un marit que t'ignora i necessites un home que et conforti, potser?_ va respondre en Jaume amb condescendència mentre es descordava els pantalons i se'ls deixava caure a terra _ Mira, no em diràs que passes d'això! _ va afegir amb orgull, sabent que no era ni la primera ni l'última discussió i confiant que ella no es podria resistir al que li estava oferint.

- Crec que passo!

La Isabel va agafar la bossa i l'abric i va sortir del pis sense mirar enrere. Era el final.

Continuarà...

El de la foto és en Jaume.