Cada vegada que respires

Capítol 6 segona part: Èpsilon. L'altre.

 novembre de 2007

Un cop la Isabel havia parat la taula, cridava ben fort El dinar és a punt ! En Jordi venia, s'asseia, i començava a menjar en silenci. De tant en tant articulava un comentari com ara És molt bo que ella agraïa amb una resposta del tipus Me n'alegro . Quan acabava, el seu marit recollia els plats, i marxava cap al menjador. Aquest era el seu món , el seu dia a dia. La Isabel hi estava habituada, malgrat tot va decidir que ja era hora de posar-hi remei, de parlar-ne d'una manera oberta. Eren dos estranys que s'havien acostumat l'un a l'altre i que de cara enfora simulaven una felicitat que possiblement mai havien conegut.

Ell marxaria cap a la feina, tornaria, soparien en silenci de nou , anirien a dormir. La primera a anar al llit seria ella. En Jordi encara trigaria una estona a venir, movent-se amb parsimònia dins de la cambra de bany. Es rentaria les dents a fons , es prendria el somnífer sense el qual assegurava que ja no dormia, vindria amb pas cansat, apartaria la flassada i s'introduiria en aquell llit tan fred. La Isabel notaria el moviment del seu cos estirant-se damunt del matalàs i aquell sospir de desànim amb que acompanyava el seu Bona nit! abans d'apagar els llums.

Des que la Míriam havia entrat en l'etapa de l'adolescència, moltes coses havien canviat. Fins aleshores la nena havia ajudat a difuminar la realitat, i era fàcil creure en un miratge on la família estava unida perquè compartien interessos comuns: dur la nena al parc o al cine, ocupar-se de la roba que necessitava, dur-la al pediatre, anar a comprar els regals de sants o aniversaris, acompanyar-la a rebre els reis mags... Però ara ella tenia quinze anys , volia tenir la seva intimitat, els seus amics, i ells quedaven en un segon plànol. Eren dos adults que estaven sols, que ja no sabien el que era tocar-se; n'havien perdut l'hàbit a base dels anys.

- Jordi, hem de parlar!

Ell va apartar la mirada del televisor i va avaluar ràpidament l'actitud de la seva dona, abans de respondre amb un De? que donava pas a una conversa que no tenia gens clar que volgués mantenir. L'experiència li havia ensenyat que calia anar amb peus de plom amb la Isabel, atès que tenia tendència a dramatitzar per tot.

- De tu i de mi. _ va puntualitzar.

En Jordi no va comprendre a què venia aquella sortida. Ara li venia amb aquestes? Portava anys fent-li la guitza, queixant-se a tort i a dret, i de cop i volta, sense cap motiu aparent, volia parlar d'ells?

- No sé si entenc què vols dir. – Va respondre amb un excés de prudència. Tenia molt clar que la situació se li podia girar en contra en qualsevol moment. Sabia que era important ser prudent, deixar que s'esplaiés abans d'opinar. Odiava les discussions.

- Som joves encara, per què ens estem morint en vida? No parlem, no ens mirem, ni tan sols hi ha intimitat entre nosaltres. Quant temps fa que no estem junts?

- Em parles de sexe?

- De què sinó?

- No ho sé, la veritat...

- I no trobes que hauríem de posar-hi una mica de la nostra part per canviar-ho? Que som casats, Jordi , i sembla que hàgim fet vot de castedat! Què me'n dius, tinc raó, no? _ la Isabel es va arraulir carinyosa al seu costat fent seva una declaració de principis que es podria resumir encara no amb un parell de línies: Sóc la teva dona, tu ets el meu marit. Ja saps el que espero de tu aquesta nit i totes les que vindran a partir d'ara. No pensava deixar-li opcions per a les excuses. Ja no. Fins i tot es va atrevir a aixecar-li el jersei i a acariciar-li la zona abdominal, que no sabia perquè s'hi esforçava tant a tenir un cos atlètic si semblava que li molestés exhibir-lo, amb aquell afany per guardar-se de les seves mirades!