Cada vegada que respires

Capítol 19, 6a part: Sigma. Tot és qüestió d'eleccions.

22 de novembre de 2010

En Jordi va arribar a casa a l'hora habitual. Va saludar la seva dona, per educació, i va anar a dutxar-se, abans de sortir de nou amb el gos als jardins que hi havia enfront de la finca. No va veure la nena que normalment estava ocupada estudiant o connectada amb els amics via telefònica o via internet, això quan no era fora amb ells, fet que entorpia la dificultat de mantenir-hi qualsevol conversa que, si havia de ser franc, tant l'un com l'altre tendien a evitar. Ella se sentia cohibida davant seu en tant que ell continuava vivint en aquella angoixa existencial a la qual mai es podria acostumar, per molt que s'hi esforcés. La Isabel, com sempre, estava centrada en un dels seus programes de xafarderies pels quals sempre havia sentit una especial predilecció. Qualsevol intent en el passat per la seva part d' orientar-la cap a un altre tipus de distraccions més profitoses per al seu intel·lecte o per la seva salut, com ara la lectura o l'esport, sobretot tenint en compte que sempre havia patit d'un sobreprès evident que s'havia incrementat en abandonar les seves dietes tan impossibles com poc efectives, havia estat infructuós, raons de pes per les quals ell havia desistit en les seves bones intencions. Cadascú cuidava del cos o de la ment com volia, per tant no seria ell qui s'hi posés pedres al fetge davant d'una actitud apàtica davant de la vida, sobretot quan aquella persona tenia la importància d'un zero a l'esquerra segons el seu particular sistema de valors. I és que la Isabel no només no li interessava el més mínim sinó que, des del seu punt de vista , l'aspecte físic que ella oferia al món deixava molt a desitjar, si bé aquell criteri no devia ser compartit pel seu amant amb qui es trobava cada dos per tres, ni per ella mateixa donada la satisfacció amb què endrapava dolços que l'únic que feien eren augmentar els seus dipòsits de greix allunyant-la cada cop més d'una silueta sana i estilitzada. Isabel , surto amb el gos! Llavors ella aixecava el cap assentint , mentre continuava absorbida per les imatges i pels comentaris morbosos dels presentadors que discutien sobre les vides dels famosos i dels seus tripijocs mentre picava entre hores el primer que tingués a mà : un croissant, unes galetes, uns xurros...

En Jordi s'abrigava bé, s'assegurava de portar ben lligat l'animal i sortia a l'aire lliure. L'estona que passava fora amb la gent del barri perquè els gossos es relacionessin entre ells era tant o més saludable per a ell que per a l'animal. Li permetia desfer-se dels trastorns físics que l'oprimien molt sovint ( mals d'estómac, sensació de vertigen , mals de cap terribles o falta d'aire per respirar quan es posava més nerviós ) així com dels sentiments de soledat i frustració amb què algú difícilment podia conviure amb harmonia. La sola idea de reunir-se en aquell espai verd, xerrar, sentir el fred a la pell era com una teràpia sense psicoanalista. Es parlava de tot i de res, de temes trivials , sovint diversos, que l'ajudaven a fer més digeribles els seus problemes o a fer-li creure que els podia bandejar durant un temps, encara que només fos durant mitja hora o tres quarts.

- Hola Jordi! Com t' ha anat avui el dia?

- Bé, com sempre!

Deslligava el gos perquè aquest explorés l'entorn amb llibertat al temps que s'unia al grup de veïns que la feien petar amb l'excusa del passeig de les seves mascotes.

Continuarà...

El de la foto és en Baloo.