Cada vegada que respires

Capítol 22, 3a part: Fi, Observant darrerre el teló.

Continuació 24 de febrer de 2011

La Míriam va arronsar les espatlles i es va fregar els braços amb les mans per entrar en calor. Havia sentit una esgarrifança que li havia fet agafar fred. Va distendre's les cames que se li havien quedat engarrotades d'estar tanta estona quieta i anava a contestar amb un poc compromès No ho sé, quan va aparèixer el seu pare al llindar de la porta. Se'l veia cansat i la mirada era tallant com l'acer, grisa com una nuvolada tòxica.

- De què parleu? _ va preguntar recelós.

- No-res. Coses de poca importància. _ va comentar la Isabel que no va poder evitar sentir-se com una intrusa en un territori hostil._ es va incorporar i va passar a frec d'ell. Anava a marxar, però s'ho va repensar. Es va girar cap a la nena . _ Vaig a preparar el sopar. Em vindràs a donar un cop de mà, Míriam?

- Sí, ara mateix vindré.

Tot sortint va notar els ulls del marit clavats al seu clatell, seguint-la mentre caminava pel passadís . Va tombar a l'esquerra i va baixar les escales en direcció a la cuina. Mai abans en Jordi l'havia intimidada d'aquella manera. Va notar un calfred per tota l'espinada que la va fer sacsejar de cap a peus. Brrr, estava glaçada, va pensar. Regularia la temperatura de nou i la posaria més alta. Esperava que la nena no trigués. Odiava saber que estaven junts en aquell precís instant, si bé sabia que en Jordi no temptaria la sort mentre la seva dona fos a casa.

En Jordi es va afluixar el nus de la corbata i es va deixar caure sobre el llit, al costat d'ella. Portava els camals dels pantalons mullats, el cabell xop. Tot ell regalimava aigua de pluja. La seva filla li va acariciar els cabells i li va resseguir la cara amb els dits humits. Se sentia realment esgotat.

- Plovia molt?

- Força.

- No duies paraigua?

- El paraigua no hauria servit de gran cosa. Bufava molt de vent.

- Sí, ja ho he vist quan he sortit a treure el Baloo. L'aire era glaçat! Per Déu papa, et refredaràs o encara pitjor cauràs malalt.

- Tant li fa!

- Papa, estàs bé?

Ell va aclucar els ulls i no va respondre. No podia, en aquell moment no. Primer havia de recuperar l'alè, assumir la situació en què l'havia posat la vida abans d'espantar-la amb males notícies.

- Què et passa? M'he d'amoïnar?_ La nena li va agafar la cara entre les mans i li va fer un petó suau als llavis. _ Respira, tot anirà bé, em sents?

Es va limitar a abraçar-la en silenci, no menys de trenta segons ni més d'un minut. L'únic que volia era sentir-la a prop.

- Vés, la teva mare t'espera. Necessito dutxar-me, avui ha estat un dia molt dur.

La Míriam es va alçar preocupada però no el va contradir. Quan se sentís millor, ja li explicaria el motiu d'aquell desànim que semblava anul·lar-li les forces. El seu pare era com una bateria sense piles que calia recarregar per tornar a funcionar correctament. Una bona dutxa, un bon sopar i una trobada a mitjanit. Estava convençuda que era qüestió d'hores que ell tornés a ser el de sempre; la persona que més la feia somriure cada nit abans d'adormir-se i la que la despertava amb un petó de benvinguda molt abans que sonés el despertador. Bon dia, bonica!

Continuarà... 

La de la imatge és la Míriam.