Cada vegada que respires

Capítol 8 segona part: Eta. Punt d'inflexió.

Capítol 8 segona part: Eta. Punt d'inflexió.

tarda

Sola, a casa! Tenia tot el pis per a ella. Això li obria un munt d'oportunitats. Podia fer una festa boja amb els seus amics, posar la música alta sense que els seus pares li cridessin l'atenció, fins i tot moure's mig despullada pel menjador si posava la calefacció al màxim. Era lliure de fer i desfer durant un cap de setmana, pràcticament trenta hores sense haver de donar explicacions a ningú. Meravellós! Va estar pensant quina seria la primera decisió del dia. I això la va portar al Pau. Ja feia un any que es coneixien. La seva relació havia anat evolucionant de manera molt lenta, raó per la qual ell se solia lamentar en excés amb comentaris del tipus: Nosaltres som com els crancs. Avancem uns passos endavant i seguidament retrocedim cap enrere. Per què no podem ser com qualsevol parella normal? És que no m'estimes? Que tinc jo de dolent que no vulguis estar amb mi? Ell no entenia per què sempre l'aturava quan els petons eren més intensos, quan començaven a posar-se a to. Prenia distància, empentant-lo cap endarrere, i es replegava a l'altra punta del cotxe observant per la finestreta un paisatge d'una foscor impenetrable que no la deixava veure res. No t'agraden els petons, Míriam? No ho sé, la veritat és que això em supera. Aleshores arribava aquell silenci com de mortalla. Ell sortia fora i es movia per l'entorn, voltant el cotxe, tot preguntant-se per quina raó eren els únics en aquell descampat que no passaven de jugar en la lliga infantil en comptes de jugar en la lliga professional, com devien fer totes les parelles del món. A vegades, ella es deixava anar i semblava més desinhibida. Era una sensació que es percebia dins d'aquell espai tancat, una mica incòmode, mentre les mans del noi es creien en el dret d'ascendir cap a les seves cuixes o baixar per l'espatlla suaument a la recerca dels pits perduts i impossibles de tocar. En realitat, aquest només era un deliri de poca durada perquè ella era hàbil a enretirar les seves mans quan aquestes feien esforços per traspassar els límits. I és que a la Míriam li costava molt d'afrontar les situacions d'intimitat! Úr, no sé què em passa. Quan sóc amb en Pau em bloquejo. Sempre el paro. Ja m'entens, el típic amb els nois que volen arribar fins al final quan una no les té totes. Ja m'aturo, no passarem d'aquí, em tranquil·litza, i sé que en el fons ell s'enfada amb mi encara que no m'ho retregui de manera oberta. Després es posa tonto i em fa una drama perquè es pensa que no m'importa gens i jo no sé què dir-li... L'Úrsula se la quedava escoltant, atenta a aquell vaivé tempestuós d'emocions contradictòries, sense intervenir fins que la Míriam, una vegada buidat tot el pap, la interrogava. I tu què en penses? No podia donar-li el seu punt de vista, que es guardava per a si mateixa, si no en treia l'aigua clara. Una senzilla pregunta. A tu et motiva en Pau? Com? Si t'atrau físicament! Suposo! No ho saps? Bé, sí. Pausa enmig de la resposta. Imagino que sí. No sé si la contesta és gaire convincent. En fi, posem que m'ho crec, que t'agrada de veritat. Llavors, on és el problema? Deixa't portar! El sexe és una experiència molt gratificant o això diu el meu besavi Bernat quan puc establir connexió espiritual amb ell. No t'he comentat mai que era tot un llibertí? A part de la meva besàvia tenia dues amants més, el molt bandarra... Però la Míriam estava aturada en un camí sense sortida i ni els consells de la seva amiga, ni els precs del seu xicot, l'ajudaven amb aquells temors que creixien , s'intensificaven i es transformaven en autèntic terror, cada vegada que ell la pressionava. De què tens tanta por? És que no estàs enamorada de mi ? Jo tampoc he estat mai amb ningú i voldria que tu fossis la primera i l'única. T'estimo tantíssim i tu t'entestes a fer-me patir sempre.

- Pau? Sóc la Míriam. Et truco per si et ve de gust canviar de plans avui.

- No et passo a recollir a les cinc com havíem quedat?

- Sí, és clar. No és això exactament. _ va callar i va agafar aire abans de continuar. La millor forma de perdre el pànic era afrontant les teves pors, o això havia sentit dir en algun lloc._ Els meus pares han marxat fora i em preguntava si seria una bona ocasió per poder estar junts de veritat...Pau...em sents?... Pau?

- Perdona, m'he quedat que no reacciono. Ho dius de veres? N'estàs segura?

- Sí, crec que sí.

- Ara mateix vinc.

Una vegada va haver penjat el telèfon, va sortir corrent de pet cap al lavabo. Va obrir la tapa del vàter i va vomitar. Massa emocions en unes hores. Es va rentar la cara amb aigua freda. Tot aniria bé, segur.

Quan en Pau va arribar, una hora més tard, la Míriam estava feta un manyoc de nervis. Li va obrir la porta i el va fer entrar amb una rapidesa carregada de temor no fos cas que el veiés algun veí indiscret. Es van quedar mirant l'un a l'altre sense saber què dir-se, ni què fer durant uns minuts. Ell es fregava les mans impacient contra les cames i ella sentia que el cor li anava de pressa, tan accelerat que li costava concentrar-se en el moment present.

- He passat per la farmàcia per comprar ...

- Sí, entenc.- el va interrompre_ Vols que fem temps primer amb alguna altra cosa abans de posar-nos a...

- Preferiria anar directament a l'habitació, si no et sap greu. _ Una vegada ho va haver dit es va penedir, però temia que ella s'ho repensés i tenia massa ganes de poder fer realitat el seu somni de fer-li l'amor d'una vegada. Portava tants mesos frustrat, imaginant-ho!

- D'acord, anem doncs.

Ella el precedia. Van travessar el rebedor, van agafar el passadís a l'esquerra i van enfilar les escales cap amunt, fins a la seva habitació. Van entrar i van tancar la porta, per la força del costum. Cap paraula, silenci. En Pau la mirava com si l'estigués avaluant, com un professor ho faria amb una alumna. La Míriam notava com li resseguia el cos , com l'estudiava amb atenció amb la voluntat d'aprendre-se'l de memòria, talment com si fos el primer cop que la veia. Estàs tan maca... M'estimes? Ella va assentir. Estava molt quieta, esperant algun indicador que li digués, tot està punt, comença el joc, ja! Era alt i fort, però no tenia l'alçada ni la corpulència del seu pare que era un home fet al costat d'un nen. La comparació li va semblar tan odiosa que la va apartar de la ment tan aviat com li va venir. Va sacsejar el cap amb la voluntat d'espolsar-se totes aquelles idees que la desconcentraven mentre ell quedava absorbit per la imatge d'uns cabells que es movien a banda i banda de la cara en un gest ple d'erotisme. Era una invitació, un estic llesta, vine, i fes-m'ho d'una vegada! Era el que en Pau esperava. S'hi va apropar tant que sentia l'olor del seu alè, de mel i llimona. Ella va entreobrir la boca, anava a parlar, a dir alguna cosa com ara No sé si estic preparada encara, però els llavis d'ell la van fer emmudir a l'instant. Petons a la cara, al coll, pessigolles que la feien estremir amb la pressió suau de la barba damunt de la seva pell. Desvestir-la, desvestir-lo. Tocar-se, observar-se. El seu cos al seu damunt era esvelt, allargat, d'espatlles menys amples, de braços menys forts. La Míriam no sentia, analitzava el moment. Els moviments del noi no es regien per cap criteri; eren intuïtius, ràpids, poc estudiats, conseqüència d'una passió sense control i dominats per la més absoluta inexperiència . Més petons, carícies. La Míriam va notar que no estava pendent d'ella, de què sentia, de com sentia. Desconeixia com provocar-li plaer, ni tan sols sabia quines tecles havia de tocar per aconseguir-ho. Els minuts es fonien enmig d'un batibull d'emocions, accelerats com si anessin corrents escales avall per empaitar el metro que anunciava que anava a sortir de l'andana. Un dia d'aquells que tens tanta pressa i et fa por arribar tard. Ràpid, amb el cor bategant desbocat . Quan ell va acabar es va deixar caure exhaust al seu costat i ella es va preguntar si en la següent ocasió aniria millor.

- T'ha agradat bonica?

- Sí, molt.

- La veritat és que a mi també. Uau, és el més genial que he experimentat a la vida! T'estimo, t'estimo més que res al món...

Continuarà...

La de la foto és la Míriam