Cada vegada que respires

Capítol 7 sisena part: Zeta. Metamorfosi.

Al vespre, mentre la Isabel estava entretinguda al bany dutxant-se, en Jordi va picar a la porta de la seva filla. Feia temps que no ho feia. Sabia que ella no en volia saber res, d'ell, no obstant això havia de parlar-hi, treure's el dubte de sobre. La incertesa l'estava destrossant.

- Ah , ets tu! Què vols? _ va parlar amb desgana tot aixecant la vista del mòbil un segon, just per confirmar qui era el que la molestava. El seu pare, per suposadíssim! Va desviar la mirada i va continuar teclejant missatges pels seus amics com si ell no hi fos.

- Perdona, no sé per on començar.

- Abrevia! _ el va animar impacient.

- Aquest matí us he vist a la platja, a tu i aquell noi.

- I? _ va posar uns ulls com unes taronges. Amb quina una li sortiria, ara?

- Se us veia tan units, no sé...

- Què vols saber papa?_ va arraconar el portàtil. Amb ell al costat no sabia ni què escrivia. Si la millor manera de treure-se'l de sobre era prestant-li tota la seva atenció, ja la tenia. Era tot oïdes.

- Heu estat junts? _ va parpellejar inquiet. Tenia l'iris més gris que mai, com de cendra. Quan estava trist el blau dels ulls s'esvaïa, com si no en volgués saber res, de les seves depressions.

- Papa, estàs malalt, ho sabies?_ la Míriam es va aixecar , es va recollir els cabells en una petita cua. Tenia la nuca humida i ell la treia de polleguera.

- Potser sí que estic malalt, però t'ho he de preguntar.

Era com un bucle. Sempre igual. El mateix tema amb mínimes variacions. Anaven a dormir, es despertaven, passava un dia, dos, quatre, set... i aleshores, es reiniciava tot. Tu, el noi, què feu, què sentiu, per què, fins quan, què he fet malament, no ho comprenc, explica-m'ho, digue'm què, per favor, si us plau, necessito saber.

- Per què?_ estava creuada. Es va repenjar sobre la taula d'estudi. Cames creuades, braços oberts recolzats a la cintura, mirada hostil.

- Perquè ningú t'arribarà a estimar de la manera que ho faig jo.

Les parides de sempre! Era de manual, el pare!

- M'és indiferent!_ A veure si li podia rebatre allò. L'havia deixat KO? Un cop directe a la mandíbula i havia caigut estès al terra del quadrilàter! L'havia vençut.

- No crec que sigui veritat. _ la va rebatre l'altre i el to es va amorosir, com de nen.

Aquella veu tenia cos, gust, tacte. Podia palpar-la, olorar-la. Seda, olor de pluja i terra molla, salabror de mar, gust de vainilla, sucre i llimona. Així la percebia ella. Records. Descol·locada, fora de lloc, desinflada. Va deixar anar el cos, destensant-lo. Quan va parlar ho va fer en un titubeig.

- Tu no em coneixes per dintre.

- Més del que et creus.

- La mama vindrà.

- S'està dutxant. Té per una bona estona.

La Míriam no havia guanyat cap adversari. Tothom estava atent a ella, pendent de fer-li i una bona foto. Vencedora indiscutible del combat en només dos temps. Algú la volia alçar, proclamant-la campiona dels pesos lleugers femenins entre tota aquella bogeria de crits, xisclant el seu nom. Només que no era així. Ell s'havia aixecat del terra quan l'àrbitre encara no havia acabat de fer el compte enrera i s'havia quedat palplantat al seu davant. Silenci. Tenia els ulls plorosos i era tan meravellosament perfecte amb la seva imperfecció que en va sentir respecte! Depenia d'ella modificar el seu estat d'ànim. Seria tan fàcil! Una actitud menys a la defensiva, potser asseure's els dos al llit, ella molt junta al seu costat, una mà sobre la seva espatlla. Però si alguna cosa havia après del pare era que no es podia doblegar als seus capricis perquè, si queia, l'arrossegaria de nou cap al seu món i ella no pensava tornar-hi, mai més.

- Ho heu fet?_ va insistir en Jordi. Era el punt d'interès del dia. Res més li interessava des que els havia descobert a la platja. Va banyar-se, va prendre el sol d'inèrcia fins que la Isabel va decidir que era hora de marxar. Va conduir d'esma de retorn a casa, sense atendre realment el trànsit, amb el cap perdut en ells dos. Com una repetició, quasi un desvari, l'escena no parava de reproduir-se amplificada, pel seu turment, només per a ell. La respiració entretallada, el contacte humit dels llavis, les puntes de les llengües xopant-se, entrant i sortint de la boca, com un preludi. Després, què?_ Si us plau, és que no penses donar-me una contesta?

La noia es va preguntar el perquè de tanta insistència. Mai es cansava. Havia de tancar el bucle.

- Per molt que hi insisteixis no penso respondre't. Ara per favor, vés-te'n. Si la mama surt del lavabo i ens empesca enmig d'aquesta conversa, ja em diràs tu què t'inventes!

Va assentir sense parlar i li va buscar els ulls abans de marxar. Havia intuït part de la seva debilitat?

Continuarà...

La de la foto és la Míriam