Cada vegada que respires

Capítol 3: Beta. Realitat o malson?

Capítol 3: Beta. Realitat o malson?

desembre de 2002

La senyoreta Marta s'havia diplomat en l'especialitat de magisteri feia poc més d'un any i, gràcies als excel·lents resultats acadèmics obtinguts, juntament amb un cop de mà del seu oncle que, tot s'ha de dir, mantenia una estreta amistat amb la directora d'un centre de molta nomenada a la localitat, va entrar a formar part del Col·legi Les heures la primera setmana de setembre. Era una noia joveneta, amb poca experiència en el camp de la docència, però compensava aquesta deficiència amb el domini de la pedagogia infantil, tot a nivell teòric si més no. El seu primer dia de classe va entrar il·lusionada al col·legi. La directora, una senyora de certa edat, va insistir a acompanyar-la a l'aula on va fer les presentacions oportunes: Nens, aquesta serà la vostra senyoreta durant tot el curs. Tracteu-la amb respecte. La Marta es va admirar d'aquells petits tan bons i educats , que escoltaven amb un silenci gairebé reverencial. Uns angelets de deu anys, que bufons va pensar la noia que frisava per fer-se'ls seus. Seria una bona mestra, n'estava convençuda. Però com sempre acostuma a passar, una cosa són els ideals fets a pinzellades amb els colors d'un arc de Sant Martí i una altra de molt diferent és la realitat amb què topem i contra la qual ens veiem obligats a batallar en el dia a dia. Dos mesos i mig més tard, la senyoreta Marta ja sortia de l'aula desanimada. Els nens no s'havien portat gens bé i era realment complicat mantenir-los a ratlla. Només entrar, havia de fer autèntics jocs de malabars per ofegar el guirigall de crits i rialles. Dia sí , dia també, es veia obligada a alçar la veu ben alt, per damunt de tota la disbauxa infantil Silenci! Ordre, ordre! Finalment, quan aconseguia que callessin, sovint sota amenaça de càstigs, podia començar a explicar-los la lliçó que tenia preparada. Eren criatures, amb moltes ganes de fer gresca i ella sentia que no era prou forta per dominar-los . Començava a pensar que potser havia idealitzat en excés la professió de docent. Endemés, per si això no fos poc, se li havia atorgat el títol que la legitimava com a màxima responsable dels nens, dit en d'altres paraules, ocupava també el càrrec de tutora!

Ànims, que d'aquí a no-res ja som les vacances de Nadal, es repetia diàriament quan el despertador la turmentava amb el seu riiiing insuportablement estressant de bon matí. Tornant de la treva d'aquelles dues setmanes i mitja ja hi trauria el nas el gener que, si fa no fa, sis mesos passen ràpid si era capaç de sobreviure aquell any acadèmic que posava a prova els límits de la seva paciència de dilluns a divendres. Va, Marta, que ja queda poquet per descansar! La seva veueta interior no deixava de ser optimista, malgrat que estava baldada i que encara li quedaven unes horetes per acabar la seva jornada laboral. Aquella tarda tenia junta d'avaluació del seu curs, el quart A de primària. Va beure's un suc de taronja al bar del Centre a corre-cuita, ja que tenia la gola seca després d'un exhaustiu matí alçant la veu a tort i a dret , i es va encaminar cap a la sala de professors on els companys feien petar la xerrada mentre l'esperaven.

Bé, us sembla que comencem?, va cridar possiblement un pèl massa. Va treure el full on havien de signar els assistents i va començar pel primer alumne de la llista. Era imprescindible assegurar-se que les notes fossin les correctes i comentar els nivell de rendiment de cada alumne amb els problemes de conducta que s'haguessin detectat, en cas d'haver-n'hi. Quan va arribar a la Míriam Ferrer es va aturar. Aquesta nena és molt introvertida. Sempre està callada i es relaciona molt poc amb els altres alumnes. Les seves notes no són gaire bones i no tinc clar si és que realment li costa o és que té un problema familiar greu que l'angoixa. La directora del col·legi en va obrir l'expedient per donar-hi un cop d'ull. És filla única. La seva família és molt coneguda a la ciutat. Són gent de diners que sempre estan disposats a col·laborar en qualsevol obra social. No crec que hi hagi res preocupant en tot això. Tots els altres hi van estar d'acord. Possiblement dec estar equivocada, es va excusar la Marta que es va sentir en el punt de mira de massa ulls. El més prudent era deixar-ho en suspens va reflexionar, tot passant al següent alumne en ordre de llista. Havia de concertar una hora de visita amb la família. Segur que llavors en trauria l'entrellat de tot plegat.