Cada vegada que respires

Capítol 21, 16a part: Ípsilon. Les directrius d'un bon estrateg.

Continuació 2a setmana de febrer de 2011

- No et referiràs al local que van obrir fa poc més de tres mesos! _ va interrogar-la l'Enric amb la mosca sota del nas.

- Sí, aquest exactament! És genial! Veritat nois? _ amb la mirada hi va englobar en Pau, l'Albert i l'Adrià, que van adoptar diverses actituds segons el procés mental pel qual passava cadascun dels implicats; orgull, sí, què passa, és que és un crim passar de vosaltres tres?, a un a la merda, si us molesta, és el meu germà cony, el que ha estat maltractat per la M..., fins al dolgut Ho sento, nanos, he de prendre partit, és el meu cunyat...

- Però si és d'una multinacional que va a favor de la globalització i en contra de les necessitats de les minories... _ no es va poder reprimir un Enric reivindicatiu , sempre polèmic, que va acabar callant una mica sobtat davant la rebuda ben poc amistosa del seu entorn que el miraven amb certa hostilitat, deixant de banda les seves incondicionals, per suposat: la seva parella i la Míriam que eren les úniques que semblaven entendre'l.

- Tu sempre del mateix pal, no? És que no t'ho han dit mai que provoques migranya amb les teves bestieses?_ en Pau va rebufar emprenyat i se'l va quedar mirant fit a fit, com si el reptés a una baralla, deixant molt clar que el seu nivell de tolerància amb ell estava sota mínims.

- Ep Pau, no et passis, d'acord? _ va intercedir l'Adrià, que coneixia el seu germà i que sabia que si el punxaven gaire se li podia anar l'olla fàcilment. No volia baralles. Hi havia massa lligams emocionals en joc. Es va adreçar al seu germà, tot agafant-lo per l'espatlla amb afecte._ Enric, relaxa't. No li facis cas, vinga va! Somriu, home, que no n'hi ha per tant!

Massa tard? L'Enric es va sentir agredit visualment i va haver de serrar les dents per no respondre a la provocació. Inconscientment, ell que era un defensor de la pau incondicional, tenia els punys closos, preparats per a l'atac i va anar de ben poc que no iniciés la baralla que l'altre semblava decidit a incitar mentre el somreia amb ironia.

- El que volia dir l'Enric en realitat és que a tots ens agradarà conèixer aquest local! _ va manifestar la Míriam amb suavitat. Per fer més paleses les seves intencions, va agafar del braç la Cristina, tot impulsant el grup a moure's. _ Anem?

La Cristina va observar complaguda la que havia sigut la seva rival. Era un noia molt enrotllada, amb la capacitat per fer-la sentir còmoda. Com podia haver estat tan atemorida? No era una persona inaccessible, freda i magnífica com una estàtua de bronze, ans el contrari, era tan de carn i ossos com qualsevol i certament encisadora per la seva normalitat! Era inqüestionable que la relació amorosa que havia mantingut amb en Pau estava sepultada sota un munt de terra i fang que havia deixat pas a una entesa desproveïda de qualsevol rastre emocional. Actualment entre ells dos només hi quedava una amistat neta sobre la qual es falcava el futur. Va buscar els ulls d'en Pau, amb la voluntat de confirmar-li la seva eufòria; M'encanta la teva ex per la complicitat que sembla agermanar-nos d'un bon principi. És guai! però la Cristina no es va trobar l'amant sol·lícit, que l'acollia entre els seus braços en una catarsi de sexe i que prenia en consideració totes les seves opinions, sinó que va fer col·lisió contra algú que tenia els ulls vidriosos i que feia una ganyota de ràbia amb la boca que ella va ser incapaç d'interpretar.

Continuarà...