Cada vegada que respires

Capítol 7 segona part: Zeta. Metamorfosi.

Capítol 7 segona part: Zeta. Metamorfosi.

dissabte, maig 2008

- Estàs segura que no és perillós?

- I ara beneita, què vols que passi? El cementiri és un lloc de pau universal. A part estaràs d'acord amb mi que qui t'hauria de fer més por és un viu que un mort . Amb els trastocats que hi ha pel món...

- Mirant-ho així, no dic que no, però la veritat passar un dissabte al matí en aquest lloc tan depriment , és com desaprofitar un festiu!

L'Úrsula havia passat a recollir la Míriam ben d'hora. A les nou concretament. Va picar al timbre tres cops, per espantar els mals esperits i de pas propiciar la bona sort. Aquell dia es notava especialment energètica. La va obrir el Jordi , un home inquietant, amb una energia convulsa i intensa a parer de l'Úrsula, que s'enorgullia de ser la millor vident de la història.

- Que hi és la...?

No va acabar la frase, que l'home li va respondre amb un breu Sí, ara la crido sense cap inflexió a la veu. La va contemplar un segon amb aquells enormes ulls ametllats de ninetes desagradablement empetitides i una expressió de disgust a la boca que no es va molestar ni a dissimular abans de desaparèixer pis endins , deixant-la sola amb la porta entreoberta. Res de Vols passar i esperar-la al menjador? o potser Vine que t'acompanyo a la seva habitació. L'Úrsula va esperar, sentint-se com una intrusa, amb el cos repenjat a la paret del replà. No es queien bé aquell Jordi i ella! Era antipatia mútua, innata, que naixia d'una competició estranya per la Míriam que no acabava d'entendre o que li feia por descobrir. Aquell home tenia una ànima tan fosca! Negra i enganxifosa com un vessament de petroli! Ella personalment no tenia cap interès a capbussar-s'hi per arribar a comprendre la seva psique, per molt pare de la seva millor amiga que fos! Va respirar avorrida. Ja no sabia com posar-se. Portava més de deu minuts. És que no l'havia avisada que ella era allà?

- Hola Úr!

- Hola! _ per fi! va pensar. Ja se li estaven adormint les articulacions després d'optar per asseure's al terra amb la postura d'un indi fumant la famosa pipa de la pau, encara que ella mai fumaria, només era una metàfora simpàtica que la va fer somriure mentre badallava ensopida.

- He anat tan ràpida com he pogut. El que passa és que no trobava la bossa. Com que em moc tant pel pis de vegades no em fixo on deixo les coses. Per cert, com és que no has entrat?

- Em feia pal! _ va mentir la noia per no ferir-la. La seva amiga va donar per bona la seva sortida amb un cop de cap afirmatiu. _ Aquí estic còmoda, em concentro millor perquè no he de donar conversa a ningú i puc entretenir-me amb les meves visions.

- És clar, és veritat. N'has tingut alguna?

- De visió?

- Sí, per suposat.

- Si vols que et sigui sincera, avui només veure el teu pare he sabut que és una persona que pateix molt. És com si li faltés alguna cosa molt important per continuar funcionant. Potser és que no estima la teva mare, que n'estima una altra i no sap com fer-s'ho per sortir-se'n.

Acabaven de traspassar el portal i es van creuar amb una veïna de la finca just en el fatídic moment en què l'Úrsula se'n va anar de la llengua amb les seves especulacions extrasensorials, que tenien la pega de desconèixer la importància de la discreció en un barri on tothom presumia de saber-ho tot o quasi tot del veí del costat. La Míriam estava exasperada.