Cada vegada que respires

Capítol 16, 4 part: Òmicrom. Amb la realitat de cara.

dilluns , maig 2010

En Jordi va concertar visita amb l'administrador de finques Martí Siurana, amb qui havien mantingut tractes des de feia més de vint anys. Era un client habitual, que sempre els oferia feines de rehabilitació o reparacions tot i que d'ençà d'un parell de mesos no havien rebut cap trucada seva. Tal com estava el panorama no es podia permetre perdre una font d'ingressos regular i calia esbrinar-ne el motiu.

Només arribar la secretària personal el va fer passar al despatx. En Martí el va sortir a saludar amb l'acostumada familiaritat d'un vell conegut. Es van donar les mans, li va oferir una tassa de cafè que ell va refusar educadament, per tot seguit asseure's a banda i banda de taula.

- Que Jordi, com va tot?

- Mira, anem tirant però la situació no està per tirar coets. La veritat és que no me n'aniré per les parres, el motiu de la meva visita és per preguntar-te si ha passat alguna cosa que jo hagi de saber.

- No sé a què et refereixes.

- Ja fa prop de dos mesos que no ens has trucat per demanar-nos cap servei. És que potser has quedat descontent d'algun treball, perquè si és així podem arribar a un acord d'alguna mena que et compensi.

- No, i ara! No, no és res d'això creu-me. Hi ha prou amistat com per dir-t'ho si hi hagués hagut alguna reclamació. Fa molts anys que ens coneixem; vint?

- Exacte, per allà va. Llavors, de què es tracta?

- Treballeu bé, teniu bons operaris, sou una empresa seriosa, però...

- No sé si em fa gaire gràcia l'ús de l'adversativa, preferiria quedar-me amb Sou una bona empresa de reformes._ va fer un somriure forçat per destensar-se de la tensió que se li anava carregant a les temples.

- Jordi, el principal problema és que sou cars._ li va etzibar mentre s'asseia ben escarxofat sobre la seva butaca de pell, al temps que unia els polzes de les mans com si l'estigués adoctrinant sobre quin era el seu punt feble, aquell que havia de modificar si volia mantenir-se com a empresa competitiva.

- Cars? Però si hem abaixat els costos al màxim! No podem disminuir els preus!

- Podríeu si volguéssiu._ el va rebatre.

- A costa de què? De fer un nyap ? La gent no repeteix si no en queda satisfeta.

- La gent no vol gastar, que és diferent.

- I et penses que no ho sé? Sempre ens has tingut amb compte, que jo sàpiga mai has tingut cap queixa de nosaltres! _ va protestar inquiet en Jordi.

- Tens tota la raó, encara que els veïns no veuen amb bons ulls els vostres pressupostos. Els troben alts.

- Per això estàs tu, no? Per convèncer-los que som una empresa efectiva, que treballa bé.

- No és tan senzill._ en Martí va respirar fondo, abans de continuar. Apreciava tant en Jordi com el seu pare, però no era fàcil vendre el producte que oferien quan tothom escatimava al màxim en la despesa. _Et seré sincer, hi ha una nova empresa que treballa amb nosaltres. Té un cost molt més baix i la gent ho prefereix.

- Quina empresa? Perquè fer pressupostos més ajustats és impossible, si has de pagar una plantilla al darrere!

- No els coneixeràs. És una empresa estrangera.

- Estrangera? Vols dir amb això amb personal de fora? Ja has revisat que tinguin tots els seus treballadors en regla?, perquè se us pot caure el pèl si passa alguna desgràcia a l'obra.

- Jordi, no sé què dir-te. Si vols que us recomani heu de ser més competitius, ho sento.

- Això és tot?

- Sí, no puc dir-te més.

- No m'ho esperava de tu, francament.

- Abaixa preus, fes fora personal o acabaràs tancant.

- Ha estat un plaer parlar amb tu. _ en Jordi es va aixecar de la butaca irritat, encara que la seva expressió no va transmetre cap emoció. Aparença neutra i el ritual amistós convenient per mantenir-se dins de la perfecta urbanitat. _ Prendré nota del que m'has suggerit i, si us pau, tingues-nos-ho en compte.

- Faré el que podré, ja ho saps. Que vagi bé, Jordi!

- Adéu Martí i gràcies per atendre'm.

Un cop fora de l'edifici, en Jordi no va poder reprimir un "malparit!" que si bé li va permetre desfogar-se una mica després de tanta contenció, no el va ajudar a resoldre el greu problema de fons.

Continuarà... 

 El de la foto és en Jordi