Cada vegada que respires

Capítol 18, 8a part: Ro. O blanc o negre.

4a setmana d'octubre de 2010

En Jordi va trobar-se als jardins del davant de casa amb la Laura, la veïna del segon, amb el seu monumental gos, el Zeus, que s'havia fet un company inseparable del Baloo. Es trobaven cada tarda, entorn de la mateix hora, i feien petar la xerrada mentre els gossos passejaven lliures pel parc ara ensumant, ara inspeccionant el territori. Sempre s'hi afegien d'altres propietaris d'animals i es podien acabar ajuntant fins a nou o deu persones que aprofitaven aquella estona per esbargir-se dels problemes familiars o laborals. A ell li anava bé per desconnectar una mica del que era la seva única preocupació en l'actualitat: la Míriam.

Cada dia, seguint les mateixes pautes, la seva filla quedava amb en Pau incloent-hi tots els caps de setmana en què les sortides s'estiraven sense excepcions fins a altes hores de la matinada. La rutina de parella eternitzada sense esquerdes ni cantells, com si aquell encontre entre els dos mai hagués existit posant a prova la solidesa de la seva relació. La nena se li havia llençat al damunt un dissabte, l'havia descol·locat primer, i després l'havia sabut persuadir per arribar fins al final. Uns quants petons , alguna carícia, i ell hi havia caigut de quatre potes, sense garanties que allò tingués una continuïtat en el temps. Una aventura amorosa, de les que molta gent tenia per variar, per trencar amb la monotonia, on l'important era passar-ho bé mentre es practicava el sexe amb una altra persona, un amic o fins i tot un desconegut. Havia estat això per a ella? Un cos amb qui acoblar-se? La idea era tan colpidora, que es resistia a creure-la, malgrat que la suma de dies amb les seves setmanes l'acabarien portant a una sola conclusió: ell havia estat una distracció per a ella En Jordi no podia parar d'interrogar-se sobre què en quedava, de les promeses que se li havien fet! Res, un buit. Al principi, immediatament després d'escoltar els seus raonaments sobre la impossibilitat d'abandonar en Pau, el disgust li va explotar a dins atordint-lo i provocant-li un embolic d'emocions i sentiments contradictoris que el col·lapsaven: ofensa, impotència, disgust, i penediment per haver estat tan brètol , a parts iguals.

- Jordi, què et sembla? _ la Laura estava impacient per saber la seva opinió.

La Míriam acabava de sortir del portal. Anava bonica, com sempre. En Pau l'esperava reclinat contra el cotxe a la vorera d'enfront. En veure-la va alçar la mà per saludar-la. Es van intercanviar unes paraules i van entrar dins del cotxe. Ell se la va endur.

- Jordi?

- Perdona, què em deies? Tenia el cap a un altre lloc.

- T'explicava l'oferta de treball que ha rebut el meu marit aquest matí. Demà ha de tornar a entrevistar-se amb l'empresa, però cap dels dos ho tenim clar. Es tracten de cinc-cents trenta euros bruts, per un contracte de mitja jornada de dilluns a dissabte, amb horari partit de matí i tarda.

- El sou és molt baix i li agafa tot el dia. No em fa gaire bona espina.

- Encara n'hi ha més. Has de fer de viatjant per vendre el seu producte en una àrea concreta de la comarca. Hem calculat que pel cap baix es poden arribar a fer una mitjana de noranta quilòmetres diaris.

- El cotxe el posa l'empresa, m' imagino!

- Que va! Has de fer servir el teu cotxe particular, sense comptar que la benzina la poses tu i, no t'ho perdis!, també has de pagar de la teva butxaca l'aparcament de la zona blava si no et toca un altre remei.

- I us ho esteu qüestionant? Sembla una autèntica presa de pèl! Perdona que sigui tan directe però...

- És que és l'única oferta que li ha sortit.

- No puc dir que pinti gaire bé, la veritat. I les comissions per vendre el producte?

- Crec que sobre uns 100 euros.

- No està malament, però si et donen tant benefici és que deu ser complicat de vendre. De què es tracta exactament?

- Has d'encolomar una mena de purificador d'aire alemany amb múltiples funcions per a la casa. Es veu que és una passada, serveix per a tot.

- Uf, no sé...Quant val ?

- Entorn dels sis mil euros.

- Estàs de broma? Qui s'ho gastarà això amb temps de crisi?

- Ho pots pagar en terminis. També diuen que no estem en crisi, que aquest país va bé.

- Això no s'ho creuen ni ells! A més, dubto que algú vengui res, si et sóc franc. Pel que fa als guanys, heu valorat que us queda net al mes si hi descompteu el que s'hi ha d'invertir? Tenim el cotxe propi, la gasolina, l'aparcament....que us pot quedar? Dos-cents cinquanta euros, tres-cents com a molt? A part, que ja saps que passa quan utilitzes tant el cotxe! ja cal que us prepareu per les factures que us puguin venir de manteniment: canvi d'olis, de frens, de rodes, això sense comptar que el cotxe se li pugui espatllar en qualsevol moment! Ah, i el pitjor de tot, estarà tot el sant dia lligat amunt i avall segurament per a no vendre res!

- Sí, tens tota la raó, te'n sobra de fet. No és que nosaltres no ho veiem, és que a vegades quan un està baix de moral ja no té clar què fer.

- Bé, és un consell només. Vosaltres sabeu millor què us interessa i què no.

- Sigui com sigui m'ha anat molt bé parlar-ho amb tu. Ets una persona de confiança. En realitat volia contrastar un altre punt de vista, per veure que no estàvem equivocats. Aquesta nit parlaré amb el meu marit.

- I què li diràs, si es pot saber.

- Que els engegui a la merda!

La Laura va riure. Explicar els seus problemes li havia anat bé. Ja no estava tan tensa.

- Crec que és el millor, francament. Ja veuràs que tard o d'hora, tot s'arreglarà.

- De veritat, ho creus?

- És clar que sí.

Continuarà...

La de la foto és la Laura.