Cada vegada que respires

Capítol 17, 11a part: Pi. A l'altra banda del mirall.

La Míriam va fer una ullada al seu entorn. L'Úrsula meditant en una altra galàxia, l'Albert i l'Adri fent-se petons, els altres dos petant-se de riure... Certament havia tingut una mala pensada. Per què li havien fet cas els amics? Al càmping com a mínim estaven més tranquils! Va aixecar el cap, de forma espontània. Estava tan avorrida! Curiosament va passar arran d'ella la dona que s'estava fent petons pujadets de to amb aquell tio. Duia la mínima expressió de banyador, d'un fúcsia cridaner, i semblava orgullosa d'aquells grandiosos pits caiguts, que es balancejaven en l'aire quan es movia. Quina desvergonyida, va reflexionar. Què no se n'adonava que feia pena amb tots aquells penjolls de carn? La desconeguda es va aturar uns segons. De perfil s'intuïa una mirada brillant, plena de vida. Es va aturar uns segons abans de continuar caminant decidida cap a l'aigua. Es va remullar una mica, potser perquè necessitava refrescar-se després d'aquella exhibició apassionada a la sorra, o era que volia acostumar-se a la temperatura de l'aigua abans de banyar-se. La Míriam no sabia per què, però aquella estranya la distreia. Alguna cosa la mantenia penjada d'ella i no en podia apartar la vista. Curiositat? O era que tal vegada li resultava familiar , malgrat no saber precisar-ne la raó. L'Úrsula dormia, l'Albert i l'Adri havien marxat a fer una volta, mentre l'Enric i en Pau estaven concentrats a posar títol al nou video que havien entrat al youtube. Ei, tio, què et sembla, Cine X a la platja? Crec que seria millor Parella madura a punt de... Els nois estaven fatal, va pensar fastiguejada. Què t'hi jugues que tindrà un munt de visites? Quina llàstima que no puguem cobrar per cada persona que se'l baixi, perquè ens faríem d'or... Riures dels nois. Quanta testosterona, per Déu! La dona la tenia hipnotitzada. Finalment es va mig girar, només una mica, no el suficient per reconèixer els trets de la cara; feia indicacions amb la mà a algú perquè vingués; suposava que a l'home amb qui havia compartit una escena tòrrida feia uns minuts. Somreia. L'home es devia resistir d'entrada, perquè no venia, si bé va acabar responent a la seva crida. Va entrar dins del mar, amb ella. No era atractiu. La veritat és que li feia certa repugnància. De cabells arrissats, de mitjana edat, amb l'estómac característic dels qui no es cuiden i no fan gens d'esport. A més feia cara de vici. No va perdre ni un segon a agafar-la. La va estrènyer entre els seus braços i la va començar a besar, com si li anés la vida. Va fixar la mirada. Tan simple... Aleshores la va veure bé, la va reconèixer, i es va quedar en un estat de xoc. Era com si li haguessin donat un fort cop al cap i estigués en estat de semiinconsciència. S'havia de refer, de recuperar! Va procurar assumir tota la informació que havia estat rebent, però era tanta i tan intensa que no la podia processar. Havia de parar de pensar. Tenia el cervell fet un garbuix de contradiccions i no era capaç de trobar-hi un sentit, una lògica. No, no podia ser real. Era impossible. Aquella parella va reprendre el joc que havien iniciat a la tovallola, ara dins de l'aigua, mentre ella intentava respirar i no podia. Li va venir al cap la imatge del seu pare, sol al pis. El record dels seus avis al poble o les repetides trucades de la seva mare per informar-se d'on era ella en tot moment. Es va posar tan nerviosa que va començar a tremolar.

- Tios, marxem! _ va cridar crispada a punt d'un atac de nervis.

- Míriam, tranquil·la, què et passa?

- Crec que m'ofego... Si us plau, fotem el camp d'aquí, ja!

- Què?... Què et passa?... Et trobes bé?... Vols una mica d'aigua?... és la calor?... Respira a poc a poc ... Estàs molt alterada... Sí, ara ens n'anem... Relaxa't... què t'ha agafat ara?...

- Que què m'ha agafat? Doncs que aquella puta que estàveu gravant amb el mòbil i que acabeu de penjar a internet és la meva mare! _ va cridar, i ho va fer tan alt que pràcticament tothom que els envoltava es va girar a mirar-los.

Continuarà... 

La de la foto és la Míriam