Cada vegada que respires

Capítol 21, 14a part: Ípsilon. Les directrius d'un bon estrateg.

  2a setmana de febrer de 2011

La Míriam va ser rebuda amb entusiasme pels seus amics i , francament, no s'ho esperava. Se sentia com un ídol, venerada pels fans que s'enlluernaven per l'èxit i per la fama, obviant els passatges més foscos de les seves vides; en el seu cas, la sonada ruptura amb en Pau i el fet que, des de la maleïda nit de Cap d'Any , no havia tornat a sortir amb cap d'ells. Un espai en blanc, una pausa, que ella mateixa havia buscat, encara que sense trencar el cordó umbilical que la lligava a ells. Els missatges per internet o per mòbil s'intercalaven amb les propostes del cap de setmana, Cine, centre comercial, local musical, prendre un refresc, passeig pel centre de la ciutat? Suggeriments que ella aparcava subtilment amb un Tinc molta feina a la facultat o necessito un temps per a mi després de deixar-ho amb en Pau, aspectes que assegurava que eren transitoris i que li permetien recarregar les piles amb energia renovada mentre s'adaptava a la seva nova faceta de noia soltera oberta a noves oportunitats.

Els primers a abraçar-la van ser l'Úrsula i l'Enric, que la van rebre amb els braços oberts, tal com ho farien uns pares amb una criatura a la sortida del col·legi. Expressions del tipus: T'hem trobat molt a faltar contrastaven de ple amb la fredor impertorbable de part de l'Albert i de la seva parella que la prejutjaven amb el rigor d'un jutge contra una delinqüent sense atorgar-li la presumpció d'innocència. Culpable, dictaminaven les seves cares , per tant no era d'estranyar que l'encaixada de mans protocol·lària es produís sense una engruna d'emoció. En Pau, on era? Es va preguntar a si mateixa, però aquella era la incògnita que va persistir el temps just d'un pensament.

- Hola nois! _ va cridar el noi amb una alegria més de façana que real. Venia acompanyat d'una morena de cabells curts, d'un físic corrent, com n'hi ha molts, somriure de cascavell , complexió normal, que lluïa uns texans ajustats i un jersei desmanegat que patrocinava una coneguda marca comercial._ Aquesta és la Cristina. Estudia química i ens hem conegut en el bar de la facultat.

La noia, encantada d'entrar a formar part del grup, semblava una mica tímida i cohibida d'entrada, sobretot tenint en compte que havia de competir amb aquella ex misteriosa que havia fet estelles el cor del seu adorat Pau, el qual es movia com una ànima en un purgatori quan es van conèixer fent cua per fer un cafè durant el període d'exàmens. La Cristina ja li havia posat l'ull feia mesos, però el tarannà reservat del noi sempre l'havia condicionada. Com apropar-s'hi? Aquella era la pregunta indispensable, per a la qual no tenia una resposta consistent i efectiva, fins que va esbrinar que l'atractiu estudiant de física havia trencat amb la seva parella i que estava passant pel període de pèrdua, trasbals i no acceptació, cosa que el feia especialment vulnerable. Què, un mal dia? Així, d'aquella manera tan trivial havia començat una amistat, en la qual ell va abocar tota la seva tragèdia personal, que ella va saber gestionar tant bé que a les tres setmanes va rebre el primer petó, i consecutivament totes les expressions d'un desig que cremava i que va ser tan devastador com un cataclisme climàtic d'abast universal. Ja eren amants, quan només feia un mes que es coneixien.

Continuarà...

La de la foto és la Míriam.