Cada vegada que respires

Capítol 21, 9a part: Ípsilon. Les directrius d'un bon estrateg.

  29 de gener de 2011

Hauria estat un dissabte com un altre, si no fos que en Gerard es va discutir de valent amb la seva dona, la Clara. Ell havia reservat taula per a dinar en un restaurant i dins de la planificació del dia hi va encabir una sessió de cinema a mitja tarda, que com a bons cinèfils era una proposta que per força havia de ser aplaudida per la seva parella. Feia setmanes que tenia pendent una pel·lícula d'estrena que al pas que anaven acabarien per retirar de les pantalles. A més, era d'un dels actors favorits de la dona, fet que garantia un èxit rotund abans inclús de posar un peu a la sala del multi-cinema d'on eren clients assidus. Era la seva manera de recordar-li que l'estimava com el primer dia, malgrat els quaranta-dos anys de matrimoni amb l'obligat festeig d'un parell més. Tota una vida sense entendre què havia vist aquella bellesa d'ulls clars en ell, un home sense gaires atractius a part d'una manera de ser que a ella la fascinada perquè sempre la feia sentir animada, amb moltes ganes de riure. Aquell dia era especial , bé calia celebrar-ho! La seva dona estava donada oficialment d'alta després de patir una dolorosa contractura muscular que l'havia deixada al llit durant pràcticament dos mesos

- Pot anar on vulgui, està perfecta. Ara només cal que surti al carrer, que li toqui l'aire! Això l'afavorirà després de tant de temps enclaustrada al pis. _ havia assenyalat el metge la tarda anterior , el qual va sortir escopetejat per la porta. Aquella dona no era gens soferta! Una altra pacient , més dòcil, no tan taxativa en les seves peticions, l'esperava. Per sort, perdia la senyora Clara de vista durant una bona temporada! Era el que tenien les dones boniques, que s'ho creien tant que pensaven que tothom era el seu súbdit, algú a qui manar sense concessions de cap mena!

En Gerard, que no era persona de perdre ni un segon, havia encarregat un ram de roses enorme, que acabaven de portar de la floristeria, acompanyades d'un detallet d'última hora del qual no se n'havia pogut estar quan va veure aquelles arracades de robins exposades en un espai destacat de l'aparador d'una joieria de molt prestigi a la ciutat. La seva era una dona presumida, que s'enlluernava amb les joies, i tenia el convenciment que aquell regal inesperat la il·lusionaria d'allò més. Amb el que no va comptar va ser amb el fet que ella es llevaria amb molt mal peu.

- Què doncs, marxem ja? Tenim taula a dos quarts.

- Sempre hem de fer el que tu vols!

- Dona, que és només una proposta. Per què t'ho agafes tan malament?

- Deu ser que tinc un mal dia.

- Clara, si us plau... És dissabte, fa un dia preciós, tenim salut i a més estàs sana!

- I el teu fill a hores d'ara no m'ha ni trucat ni m'ha vingut a veure ni un sol dia preocupant-se pel meu estat de salut!

- Ja saps com són els nois, van a la seva! Potser truqui més tard...

- No, no ho farà. Mai ho ha fet, no veig per quina raó avui hauria de ser diferent.

La mateixa història de sempre. Com podia haver-li passat per alt? I mira que es va preocupar de parlar amb en Jordi divendres. Recorda que ta mare ho està passant molt malament... Podríeu passar-vos un moment a visitar-la... No podeu? Bé, com a mínim truca-li, parla amb ella ni que sigui uns minuts. Ja saps que t'estima molt, fill... I ni així! No sabia què passava entre ells dos. Sempre havien tingut una relació excepcional, si més no quan ell era un nen. Amb l'edat, la situació s'havia tergiversat. Mai va arribar a comprendre'n el motiu.

- Si vols fer-me feliç deixa'm sola.

- Com dius?

- Ja m'has sentit.

Coneixia la seva dona i sabia que quan se li posava una idea al cap, era com parlar amb una paret. No va insistir-hi , li va fer un petó a la galta i va marxar. Va agafar el cotxe i va conduir fins al pis d'en Jordi. Tot plegat ja passava de rosca! Calia mantenir-hi una conversa seriosa, d'home a home! Ja l'espavilaria a aquest! Aconseguiria que li telefonés sí o sí! Era el mínim que li podia exigir! Va aparcar i va sortir del cotxe remugant per si mateix. Estava tan capficat que no va ni veure la Isabel que venia directa a saludar-lo.

- Ei Gerard! On vas tan distret!

- Isabel! Perdona. Anava rumiant.

- Sí, ja t'he vist. Ara vaig a la perruqueria, però... vas cap a casa nostra , no? En Jordi i la Míriam són allà. Vols que et deixi les claus?

- No, ja trucaré al timbre.

- T'ho dic perquè potser ni el senten. La nena estava escoltant música amb els auriculars i ell crec que tenia intenció de dutxar-se...

- D'acord, doncs. Dóna-me-les.

- Té. Me les pots deixar al moble del rebedor amb les altres.

- Fet! Ah, que vagi bé el tall de cabells!

- Això espero! Adéu!

Petonets, abraçades, comiat. Era agradable la seva jove! Havien congeniat des de sempre. Sí, el seu fil era un home de sort! Un pèl malcarada quan s'enfadava , però tant espontània i atenta com el primer dia. Va somriure satisfet i va entrar al portal on es va topar amb una veïna molt simpàtica que coneixia de vista. Sempre que hi coincidien sortia a passejar el gos. Era un animal esplèndid, però amb molta energia, i la noia va sortir disparada darrere l'animal després d'entrebancar-se amb un esglaó. Per un moment ell va témer que caigués de morros i li va faltar temps per anar a ajudar-la.

- Es troba bé?

- Sí, gràcies. Ha estat una relliscada absurda. M'ha agafat desprevinguda.

- Per sort no ha passat res.

- És un regal del meu marit, sap? _ va dir la veïna a manera de disculpa.

- Entenc. És molt bonic, encara que una mica gros per a vostè, no li sembla?

- Oh, no es pensi. S'acostuma a portar molt bé...

Amb la frase inacabada, la va perdre de vista en un tres i no-res. El gos havia vist un gat i, en fi !, va començar a córrer com un boig només sortir del portal, tot arrossegant la mestressa que xisclava com una esperitada. Zeus, atura't!!! Pobreta, un dia es trencarà algun os, va pensar mentre pujava a l'ascensor. Va entrar al pis. Ja l'arreplegaria a aquest noi, quan el tingués al davant! En Gerard necessitava esbravar-se. Feia temps que hauria d'haver-ho fet. Estimava la seva dona i l'actitud del seu fill el crispava. Com es podia ser tan desagraït? Va obrir la porta i va fer un crit. Família sóc aquí! Ningú no va respondre. Potser eren al pis de dalt. Va pujar les escales, refent dins del seu cap tot el discurs que pensava fer quan veiés en Jordi. Tenia molt a dir, massa! Va anar seguint el passadís. L'habitació de matrimoni, buida. Al despatx, ningú. La sala d'esports, ni una ànima. On s'havien amagat? Va obrir l'altra porta, la de l'habitació de la seva néta. Va fer-hi un cop d'ull i es va quedar blanc, sense respiració.

Continuarà...

La de la foto és la Clara, la mare d'en Jordi.