Cada vegada que respires

Capítol 8: Eta. Punt d'inflexió.

Capítol 8: Eta. Punt d'inflexió.

7 de novembre de 2008

- Quines hores de trucar són aquestes? No agafis el telèfon, que estem dinant. _ va rondinar en Jordi que cada vegada destacava més pel seu mal caràcter que per la seva amabilitat.

- I si és important? _ el va contradir la seva dona, que es va apressar a respondre a la trucada.

La Isabel va ignorar de ple el consell del seu marit. Últimament gastava uns fums que feien fàstic, sempre emmurriat i amb cara de preocupació! S'irritava per qualsevol cosa i tenia una expressió malhumorada permanent a la cara, amb aquella odiosa arruga de tensió entre les celles, i la boca fermament tancada, amb els llavis tan tibats, que per aconseguir un somriure haurien hagut de fer autèntics jocs malabars.

- Mama? ....Com? ... Quan ha estat? ... Es troba bé... a l'hospital dius?.... Ara mateix venim...Sí, no pateixis... tot anirà bé...no ploris...tranquil·la...

La Míriam estava força amoïnada. La seva mare portava mitja hora llarga de conversa telefònica, i per les engrunes de conversa que havia anat copsant aquí i allà n'havia passat alguna de grossa. Va deixar el plat a mig acabar i va parar atenció en cada paraula que escoltava per intentar avançar-se als esdeveniments i poder fer-se una idea clara de què li devia explicar l' àvia, a la seva mare, perquè estigués al límit de la crispació. El desconeixement sempre angoixa i el contrast amb l'aparent passotisme del seu pare a l'altra banda de la taula no deixava de cridar-li l'atenció. Per fi , va penjar.

- El meu pare que s'ha trencat la cama dreta fent ciclisme de muntanya. Segons es veu anava molt embalat, fent curses amb uns nois del poble, i ha topat amb un soc que l'ha fet saltar pels aires. Acaben d'arribar de l'hospital. Li han embenat la cama i ha de fer repòs absolut durant un mes com a mínim. La meva mare està molt trasbalsada , li he dit que ara hi aniríem.

La Isabel es va passar la mà pel front preocupada. Es va apropar a la taula i va començar a recollir els plats buits per anar endreçant una mica. Els va dur a la pica i els va començar a ensabonar. Era a la cuina, però mentalment ja era al seu poble, a l'hospital amb el tabalot del seu pare. Mira que competir a córrer amb unes criatures que podien ser els seus néts! Un dia tindrien un disgust de debò amb aquell coi d'home! A sobre era tan tossut que qualsevol li feia entendre que ja no tenia edat per fer aquelles ximpleries!

- Mama, si no és greu preferiria no haver de venir. Tinc un munt de deures per fer aquest cap de setmana. No hi podeu anar el papa i tu? Puc cuidar-me sola durant un parell de dies, tinc setze anys ja.

Es va girar per mirar la seva filla. Potser sí que no tenia lògica que marxessin tots tres de manera tan precipitada. La nena podia acabar de netejar la cuina, de manera que ells dos podien sortir d'immediat. Podia visitar l'avi la setmana vinent amb més calma, quan ja fos a casa.

- Ben pensat, potser sí que et quedis. No hi faràs res a l'hospital. _ es va adreçar al seu marit _ Jordi, si ja has acabat de dinar podríem anar passant, no?

Ell es va mirar la seva dona negant amb el cap. Esperava que la seva postura fos clara. Permissivitat zero. Es va adreçar directament a la nena.

- Sola aquí? Ni ho somiïs, preciosa! Marxarem tots tres plegats tant si t'agrada com si no! _ va etzibar-li amb un deix de sarcasme i un to dictatorial que no permetia gaires rèpliques.

La Míriam no va respondre. Sabia que dialogar amb ell era inútil quan es posava així. Va buscar suport en la mare, a qui va buscar amb la mirada. Sense haver d'obrir la boca, l'expressió de súplica, Mama, ajuda'm a fer-li entendre, fes-me costat si us plau, a tu et farà cas... era tan entenedora que la Isabel va intercedir per ella.

- Si la nena té deures, tampoc caldria que...

- Per què sempre em contradius, Isabel? És per fer-me la punyeta o perquè t'ho passes de collons portant-me sempre la contrària!

- Jordi, no comencem que estic molt nerviosa!

- I això és l'excusa per deixar fer el que vulgui a la nena?

- Sigues coherent, punyeta! Té la seva lògica si t'hi pares a pensar!

- Sí, ja! El que passa és que us agrada fer-me emprenyar! És clar, com que jo no hi compto en aquesta casa! El teu punt de vista queda claríssim, tranquil·la, a aquest imbècil no se li ha de fer ni cas! El teu pare mai té raó, no pateixis, jo m'encarregaré d'ell, l'ensabonaré o li faré quatre crits que ja vindrà a les nostres. I apa, tots contents!

- Quan et poses d'aquesta forma, no hi ha qui et suporti! Potser que et prenguis un calmant!

- Ja me l'he pres, hòstia! El que passa és que m'hauria d'empassar la capsa sencera perquè em fes efecte!

- Para, Jordi, si us plau!

- N'estic fins...

La Míriam es va aixecar amb compte de no fer soroll amb la cadira i va aprofitar que els pares continuaven terriblement entusiasmats amb la disputa per escapolir-se cap al menjador. Ella no volia formar part d'aquella escena, malgrat haver-ne sigut el desencadenant. L'espantava i el cor se li havia desbocat. Feien tant d'escàndol que es va veure obligada a encendre el televisor per dissimular els crits que a causa del seu excés de decibels aconseguien traspassar parets. Quina vergonya, segur que els veïns els devien estar sentint! va imaginar. Amb l'enrenou no havia pogut prendre's el cafè, i això la posava de mala lluna. Va posar un canal de música, a continuació un d'esports i al final el de la televisió autonòmica que era el que més seguien a casa seva. Es va arraulir al sofà a l'espera del desenllaç final que no es va fer pregar excessivament. Una hora més tard, després d'una discussió llarga condimentada amb una base de retrets, quasi insults o paraules grolleres i unes dosis de cops frustrats a la taula de la cuina , quan les notícies ja havien començat a emetre els seus reguitzells de desgràcies i el rellotge del menjador havia tocat el quart de quatre de la tarda , la Míriam va veure com els seus pares marxaven carregats amb una maleta enorme. La mare no es va acomiadar d'ella sense abans haver-li donat una bona llista d'instruccions. No obris a ningú, recorda que al congelador hi tens de tot per sopar, per dinar... quan arribem et truco. Si no hi ha res de nou ens veiem demà al vespre. El seu pare no només ni se la va mirar sinó que es va ben assegurar que el seu disgust quedés ben palès amb un bon cop de porta que gairebé va fer trontollar les parets en el moment de sortir.

Continuarà...

El de la foto és en Jordi