Cada vegada que respires

Capítol 9 segona part: Theta.Retalls de felicitat a la carta.

 dijous 8 de gener de 2008, primer dia de classe

La sala era enorme, lluminosa, amb grans finestrals que s'amagaven darrere d'uns elegants cortinatges d'un blanc marfil que contrastava, de manera exquisida, amb el delicat i relaxant color crema de les parets. Al fons una àmplia llibreria, amb prestatges de fusta antiga s'elevava fins al sostre aportant aquell aire de saviesa, de coneixement, de cultura. La Isabel es va asseure en una de les còmodes butaques individuals, un màxim de vint, que estaven disposades enfront d'una taula massissa de fusta damunt d'una tarima, que de ben segur ocuparia la professora. La gent anava entrant, ocupava el seu lloc en un silenci tens. Ningú es coneixia i tots estaven a l'expectativa. Com seria aquell primer dia? Com seria la Candelaria Rusman?

Els alumnes, d'un nivell social similar si ens fixàvem en la forma de vestir i en les maneres, oscil·laven en una franja d'edat que anava dels trenta als cinquanta anys, amb un clar predomini de les dones per damunt dels homes. La Isabel va somriure amb cara de circumstàncies quan els companys del costat la van saludar per simple cortesia i es va limitar a esperar, encuriosida, l'inici del taller. Pocs minuts abans de les cinc, es va obrir una porta lateral a mà esquerra i va aparèixer una dona diminuta, vestida amb una túnica fúcsia i llimona, que va entrar caminant amb l'espatlla ben recta, tibada com un ciri. Portava el cabell, castany, gairebé negre, recollit en una trena llarguíssima que li arribava fins a gairebé a la cintura. Era una dona petita com una formiga i prima com un filferro. Va pujar a la tarima i va examinar fixament l'auditori. Tenia uns ulls clars, d'un blau intens, que es clavaven en les cares de la gent, com si fossin agulles travessant-te la pell. La Isabel va sentir una esgarrifança quan es va notar observada. Aquella dona era minúscula com una bactèria, però era temible!

- La felicitat és un do o un dret! _ Va bramar en una veu profunda, rovellada, que semblava venir de dins d'una caverna fosca i humida acompanyant-se d'un gest teatral de dolor._ La felicitat, la felicitat, la felicitat! _ va repetir amb èmfasi i va anar baixant la veu fins a esdevenir un murmuri, el suau aleteig d'una alosa. La Candelaria va callar. La gent estava silenciosa, impregnada de la seva força magnètica, sotmesa al seu nivell alfa de coneixement espiritual. Era el moment. Va alçar el braç dret amb un excés de dramatisme , es va fregar el front, consumida per la tragèdia de conèixer una veritat tàntricament transcendent, la veritat dels escollits. Dues paraules més, plenes d'un significat profund, abans de començar amb les presentacions del grup. Va agafar aire i va concloure: ON ETS?

En un principi l'auditori va quedar igualment mut, sense reaccionar, fins que algú va començar a picar de mans discretament, possiblement endut per un sentit de l'educació i els altres, per inèrcia o per mimetisme, s'hi van anar apuntant gradualment. Al final va ser una apoteosi, un clam, un Bravo, extraordinari, quin sentiment! i la Candelaria es va inclinar agraïda, com una diva, rebent l'homenatge d'un públic entregat. Ho havia aconseguit un cop més. Era ella, era única!

En sortir de la sessió es van intercanviar algunes opinions entre els companys de curs, alguns dels quals semblaven realment impressionats per la saviesa extrasensorial amb la qual els havia il·luminat aquella mestra, divina i esplèndida, que posseïa el do de la clarividència, d'empatitzar amb cadascun dels assistents d'una manera esfereïdora. És una autèntica gurú, m'ha fet posar la pell de gallina! o Ha estat brutal, impressionant! La Isabel no sabia ben bé què respondre, així que va assentir amb el cap diverses vegades i li va sortir un Ahà! com a resposta que certament no significava res, però que no la deixava en desacord amb la resta de les opinions. És clar, és clar va reafirmar una dona, fent com que hi havia una entesa, una sincronia amb les paraules no dites.

La Isabel finalment es va acomiadar i va sortir del local. Feia fresca. Es va cordar bé l'abric i es va embolicar amb una bufanda tricolor per no constipar-se.

- Veig que no sóc l'únic que ho ha trobat una completa collonada! _ La Isabel se'l va mirar encuriosida, mentre esperava que el semàfor es posés verd i pogués creuar el carrer. Era l'home callat que havia tingut assegut al costat durant les dues hores del curset.

- És a mi? _ El va interpel·lar.

- Sí, evidentment. No he pogut deixar d'observar que no sabies què respondre a tota aquella colla de tocats del bolet. Per cert, em dic Jaume. _ li va donar la mà que ella va agafar per cortesia.

- Isabel.

- Què t'hi ha portat aquí? Un desengany amorós, una depressió, el gust per provar coses noves?

- Bé, podríem dir el mateix de tu.

- Sí, realment hi estic d'acord. El meu cas és lamentable. La meva dona m'ha abandonat per la seva entrenadora personal. Sí, així com ho sents! Es veu que no sabia que era lesbiana fins que la va conèixer. I això no és tot, m'ha escurat les butxaques al màxim! Per sort, no teníem fills.

- Ho sento, la veritat és que no sé què dir... Jo he vingut per experimentar coses noves suposo. La meva vida, a part d'això, no presenta problemes, almenys de moment.

- Bé, afortunadament no tothom pot ser tan desgraciat com un mateix! Me n'alegro per tu.

- Com a mínim el curset ha estat curiós.

- La veritat és que m'ho he passat bé. M'ha ajudat a desconnectar. Estic convençut que ens hi podem fer un fart de riure amb aquestes classes.

- Sí, és possible. No ha estat tan malament tampoc. I tenint present que ja l'he pagat de cop, imagino que hauré de venir-hi.

- Impulsiva com jo. Això està bé! Jo també em deixo portar per impulsos. He entrat , m'he inscrit en la primera parida que he vist i he pagat sense importar-me gaire què estava fent. Suposo que són els efectes del xoc que m'he dut amb la meva exdona.

- Vaja, imagino que no sé què respondre't...

- Tranquil·la provoco aquesta mena de reaccions quan ho explico. En fi, m'ha encantat conèixer-te, però tinc el cotxe aparcat aquí mateix , així que t'he deixar. Suposo que ja ens veurem dijous vinent.

- Sí, si no hi ha res de nou...

Van creuar el carrer junts i es van separar amb un Adéu, fins a la setmana vinent. Era un home simpàtic, extravertit. Molt diferent físicament del seu marit. Si en Jordi era un cafè cremós, intens i aromàtic, propi d'una cafeteria de luxe , aquell era un cafè aigualit, casolà, sense gaire consistència. Era alt i corpulent. Una massa enorme, pesada , una mica panxuda, de cara rodona i faccions corrents: ulls marrons, boca i nas sense res de particular i uns espessos cabells castanys i grisos. Un home normal, com n'hi ha molts pel carrer. Que fort!, va pensar la Isabel. Quan arribi a casa, ho he d'explicar. On s'és vist que a la vida passin situacions tan antinaturals com aquesta?

Continuarà...

La de la foto és la Candelaria  Rusman.