Cada vegada que respires

Capítol 22, 22a part: Fi. Observant darrere el teló.

Continuació 23 d'abril de 2011

En Pau va sortir de casa amb el temps just. Va fer un cop d'ull al rellotge. Si no espavilava faria tard a la cita. Va agafar el transport públic que li va recordar el tòpic "estar com en una llauna de sardines". Un colze a la seva esquena, uns braços comprimint-lo en un espai reduït, al fons del vagó, unes cares a tocar de la seva! Tot plegat era un fàstic! Va treure el mòbil de la butxaca amb certa dificultat, perquè quasi no es podia ni moure, per enviar un missatge ràpid. Arribaré tard. Espera'm. Va respirar contrariat. La gent s'amuntegava amb les cares il·luminades per un estrany rictus que flotava en l'ambient; una espècie d'alegria contagiosa que semblava dulcificar les faccions dels nois i de les noies, fins i tot de la gent gran que contemplava amb nostàlgia una època en què l'amor, amb totes les seves formes: passió, gelosia, complicitat o traïció els devia tocar de ple i que ara semblava passar-los de llarg perquè eren massa vells , estaven massa adolorits o cansats, però sobretot excepcionalment desencisats de la vida, com ell si feia no feia. De debò totes aquelles parelles arraulides en un racó, fent honor al tòpic de dues ànimes bessones, o entortolligades en un petó de pel·lícula estaven enamorades o era el que se suposava que havien de sentir? Ell no va poder evitar fer-se la pregunta. Avinguda de la Palla, va anunciar una veu sense emoció. En Pau va reaccionar a temps de reconèixer la seva parada. Era a l'altre extrem de la porta de sortida. Puta merda, va pensar! Va començar a empènyer amb força els cossos que li obstruïen la sortida, aliè a les mirades assassines d'alguns a qui va apartar de males maneres, sense cap mena de consideració. El grup de gent es movia amb parsimònia i ja se sentia el xiulet de les portes del metro a punt de tancar-se de nou. Darrer esforç, una última empenta. L'aire escaldufat de l'andana el va agredir amb violència. Aquella calor era ofensiva. Es va notar les aixelles xopes de suor. Estava acalorat. Va pujar per les escales mecàniques mentre es descordava els primers botons de la camisa. Un quart de set, i encara havia de comprar la maleïda rosa! Quan va emergir a la superfície es va veure superat per una allau de gent que es movia sacsejada i empesa per una massa grandiosa d'entitats humanes que simulaven una felicitat i una despreocupació que caldria analitzar de ben a prop si era real o fictícia. Tanta gent, era estressant. On era el romanticisme? Va mirar al seu voltant. Havia de comprar una flor de pressa, no tenia temps. Roses a dos euros cinquanta! Li va cridar una noia, d'una edat similar a la Míriam. Es va apropar a la parada amb cara d'angúnia. Totes les flors li semblaven iguals. En va escollir una a l'atzar. Aquesta! Li va assenyalar amb el dit. Va pagar i va marxar.

Continuarà...

El de la imatge és en Pau.