Cada vegada que respires

Capítol 2 : Alfa, una família feliç

dissabte, octubre de 1997

La Paula era la noia més bonica de l'institut. Ella ho sabia i no dubtava a treure'n profit. Els companys de l'aula sempre estaven disposats a deixar-li copiar els deures, a més era tota una experta a l'hora de convèncer alguns dels professors per tal de poder millorar la nota final de les avaluacions. No era una gran estudiant, tot i ser una noia espavilada, però tenia altres interessos a la vida de molta més transcendència com ara sortir amb els amics i passar-s'ho bé. Aquell dia era especialment important per a ella. Anava a casa dels Ferrer com gairebé cada dissabte al vespre i això garantia veure en Jordi un cop més. Va trigar una estona a escollir el vestit més indicat per a l'ocasió, ja que el noi s'ho valia. Després de molt pensar-hi va optar per un conjunt de jersei i mini faldilla de tons terra que l'afavoria d'allò més. Es va recollir els cabells informalment en una cua alta , després es va mirar al mirall estudiant els gestos i les mirades. També es va perfilar la ratlla dels ulls, es va allargar les pestanyes amb un producte miraculós d'alta cosmètica francesa, una mica de pólvores a les galtes, i es va amorosir els llavis amb un color brillant. Fantàstica! Ja podia sortir per la porta amb el cap ple de pardals, tal com li pertocava a una adolescent de la seva edat. Segur. Segur que avui caurà als meus peus. No pot fallar, es va repetir en veu baixa per donar-se ànims.

Els Ferrer vivien relativament a prop de casa seva. Era una urbanització de finques de recent construcció envoltades de parcs i jardins. Era un lloc tranquil, de poc trànsit. Els pocs cotxes que hi passaven eren dels veïns de la zona i les avingudes eren molt àmplies i tranquil·les, sense el soroll constant dels motors , ni els comentaris, no sempre agradables que li llançaven alguns homes quan passejava pel carrer. Era quasi com estar en un estat zen, un fet engrescador per a ella ja que l'ajudava a abstreure's del món , a somiar desperta amb l'home de qui estava profundament enamorada.

La Paula estava tan submergida en les seves fantasies, que gairebé no es va adonar que ja era davant de la finca. Va prémer l'intèrfon. Només uns pocs metres la separaven d'ell, calia ser valenta i confiar que tot aniria bé. Era una noia amb molta determinació, raó per la qual estava del tot convençuda que només era qüestió de temps que ell la veiés com el que era: una preciosa dona de setze anys que era capaç d'assumir qualsevol cosa per tal d'estar al seu costat.

- Hola Paula bonica! Arribes d'hora, passa. La nena és al menjador _ va rebre-la en Jordi amb un to de veu paternal, tot apartant-se del llindar de la porta per deixar-li pas.

Aquells enormes ulls grisos i el somriure de la rebuda van fer trontollar la Paula que, sempre tan segura d'ella mateixa, va notar com la sang li pujava a la cara. La sensació de vermellor a les galtes no la va ajudar gens quan va voler respondre a les paraules de cortesia. Es va ennuegar i li va sortir un Hola! que recordava el xerric d'un guix fregant una pissarra desgastada. Però molt pitjor que la vergonya , el més terrible i humiliant, va ser que ell ni tan sols la va mirar.

La dona d'en Jordi es va sufocar quan va sentir el timbre de l'entrada. La mainadera ja havia arribat i ella encara estava lluitant per aconseguir encabir-se els pantalons de vellut verd poma que s'havia comprat a principis de temporada. Des que havia tingut la criatura el seu cos havia canviat. El seu ventre pla i el seu cos estilitzat s'havia transformat en un estómac generós, amb plecs de greix que no sabia com eliminar, encara que ho havia provat tot: dietes especials a base de molta verdura i peix al vapor, classes intensives amb un entrenador personal que a part de deixar-la literalment esgotada li incrementava el desig de menjar , fins a sessions d'hipnosi per disminuir la gana. Però tot havia estat inútil. Va entrar al lavabo i va començar a empolainar-se. Havia d'aparentar estar bonica, encara que era una dona ben corrent. Va posar-se ombra d'ulls de color terra, a continuació es va posar el rímel. Tenia uns ulls d'un vulgar color marró, però bonics, i sabia com havia de potenciar-los perquè lluïssin. Va difuminar el nas amb una mica d'ombra del maquillatge per dissimular-ne les imperfeccions, massa gros segons ella, i es va pintar els llavis d'un discret rosa pàl·lid. Va fer ganyotes al mirall per comprovar que el color havia agafat bé, que estava perfecta. Uns llavis carnosos, a punt per ser besats. Es va recollir el cabell darrera les orelles i es va pentinar amb gràcia el serrell. Estava prou bé. Es va donar per satisfeta.

Un cop vestida, va baixar cap al menjador. La Paula era asseguda en un racó de la sala, amb una llauna de cola en un mà i la mirada fixa en el seu marit i la seva filla . Aquella noia mai li havia acabat de fer el pes, possiblement pels seus aires de superioritat, si bé calia reconèixer que tenia un do per a les criatures; això, sumat al fet que els seus pares eren amics de la família , li donava un ampli marge de confiança. En Jordi, per la seva banda, estava ben absort amb la menuda que xisclava contenta en els braços del seu pare.

- Va Jordi! Anem, que farem tard! _ va rondinar.

La dona va donar les darreres instruccions a la mainadera: l'hora aproximada d'arribada a casa amb el telèfon de contacte per si sorgia qualsevol imprevist. Finalment, no sense una certa impaciència, va arrancar la petita de les mans del seu marit, assumint el gest de contrarietat d'ell i els plors de la nena per la brusquedat del moviment. Sovint tenia la impressió que la nena era un perllongament del cos del pare, que la força que havia de fer per separar-los era inversament proporcional a l'atracció que sentien dos pols oposats.

dilluns, octubre de 1997

La Isabel va recollir els plats bruts de la nit anterior, va fer els llits i es va preparar un cafè i unes torrades amb melmelada de maduixa per a esmorzar. Encara faltava més de mitja hora per a les deu, per tant disposava de temps més que suficient per menjar amb calma abans no arribés la dona de fer feines. La veritat, l'atabalava. Havia d'estar pendent d'ella i li treia tota la intimitat, però era indispensable en un pis tan gran! Va fer una llista mental de les tasques que li assignaria aquell dia: netejar els vidres de la sala d'estar i menjador que sempre estaven bruts amb les empremtes de la nena, els tres lavabos que calia repassar diàriament, escombrar, i fregar el terra. Ella, mentrestant, trauria la pols dels llibres del despatx, que era una feina que anava arraconant fins a l'últim moment perquè la trobava monòtona i avorrida, encara que pitjor era estar asseguda sense fer res. La inactivitat l'atemoria. Va beure un glop de la tassa i en va assaborir l'amargor. Sabia que no seguia cap dels paràmetres que li havia indicat el darrer expert en dietètica, però certament estava farta d'alimentar-se a base de molt producte verd i aliments insípids . I sí, no hi havia forma de rebaixar aquells quilos de més que tant l'angoixaven, sobretot quan havia d'anar a comprar alguna peça de vestir i es veia reflectida al mirall de l'emprovador . No, senzillament no lluïa, per molt que la dependenta, amb moltes ganes de vendre, li assegurés que la roba li esqueia d'allò més. Després estava en Jordi, és clar, que li repetia que estava fantàstica, que el problema era que tenia massa temps lliure per encaparrar-se en foteses. Perfecte, un marit que l'entenia. L'hauria abraçat en aquells moments, reafirmant-se mentalment en els vots que va fer el dia del seu casament, i possiblement ho hauria fet , si hagués passat per alt el comentari final amb què en Jordi havia desaparegut camí de la dutxa després de la seva hora d'esport diari. Ja saps que si no et sents prou a gust amb tu mateixa, pots acompanyar-me a córrer quan vulguis. Podria haver estat un matís insignificant, tot i que la Isabel hi veia molta mala llet en cadascuna de les paraules. Sí, l'estava tractant de grassa!

Continuarà...

La dona de la foto és la Isabel.