Cada vegada que respires

Capítol 17, 4a part: Pi. A l'altra banda del mirall.

continuació mitjans de juliol de 2010

La va observar en silenci. Havia vingut corrents, en mantenia tots els indicadors: la pell humida, les pulsacions del cor accelerades, el pit que continuava bombant aire a sotragades per acabar regulant-se en una respiració normal. Anava una mica escabellada i amb una mà es va apartar alguns cabells de la cara. L'adorava, per molt que li pesés a tothom qui el censurés pels seus pensaments. Míriam... Mai l'havia estimada tal com ho hauria de fer un progenitor convencional. Va ensenyar-la a caminar, a parlar, li va despertar la creativitat, la imaginació, la va fer riure, a vegades la va fer plorar, però també la va voler fer seva mental i físicament, transmetent- li de pas la seva tara quan l'únic que volia era besar-la, acariciar-la, demostrar-li el seu afecte com qualsevol persona, amic, veí, o conegut, faria? Hauria estat un bon pare si hagués sabut preveure les preguntes i corregir les seves faltes; com, quan o per quin motiu, la seva set d'ella va anar a més? Fàcil, si un sap com es pot controlar el desig. Avidesa, anhel, fal·lera. Comença com una petita flama que crema un retall de jardí i que amb la força del vent acaba destruint la propietat sencera, el barri, la ciutat. Ella el feia estar malalt. Malalt des de sempre, des que havia nascut, desviat de la normalitat , d'allò que era entès com a acceptable per a la societat i, tot i així, per molt malament que estigués, per molt que l'acusessin d'abusador de menors, una petita part de la seva consciència el continuaria defensant. Com es pot forçar algú sense violència, només amb la força de les carícies o de les paraules? Estava enamorat d'ella des de sempre. Ningú pot canviar un sentiment. És impossible. Pots agafar distància, allunyar-te de la persona estimada , però el cor continuarà bategant frenètic cada segon que la tinguis a prop.

- Com et trobes?

- Ja veus. Em fa mal tot, però no et preocupis, que no ha estat res.

- Com ha sigut?

- Suposo que estava cansat, no ho sé. M'he adormit conduint.

- La mama opina que pot haver estat per la medicació. Diu que prens molts calmants i que potser...

- Ella no sap res de la meva vida! És el metge que em recepta aquestes pastilles perquè les necessito. _ la va tallar irritat.

- Puc entendre-ho, però...

- Però què?

- No en podries disminuir la quantitat? A vegades vas com un zombie per casa. No és lògic que el metge et sobremediqui tant!

Ell li va donar l'esquena. No podia continuar mantenint aquella conversa. La seva filla no el tenia en compte en la seva vida diària. Ara entrava, ara sortia de casa com si estigués allotjada en un hotel de cinc estrelles. Sense cap responsabilitat sobre les seves espatlles més enllà de quedar amb els amics, sortir de festa, anar a la platja, divertir-se, mentre esperava que arribés l'octubre per iniciar la carrera universitària que havia escollit. No parlava amb ell, no es preocupava de si feia bona o mala cara, de si estava amoïnat o deprimit. Quan era la darrera vegada que li havia preguntat, Papa, estàs bé? I ara s'atrevia a qüestionar si s'excedia amb els fàrmacs?

- Papa, si us plau, mira'm.

Es va asseure al llit i li va acariciar la mà que descansava com morta sobre el llençol.

- Papa, per favor, no vull molestar-te. Parla'm, digue'm alguna cosa.

- No sóc cap addicte. _ la veu li va sortir trencada. Se sentia feble. Va sentir un calfred pel contacte dels dits de la nena sobre la pell.

- Llavors, promet-me que reduiràs la medicació.

Va entrellaçar la seva mà amb la de la seva filla. Havia de fer-ho. Ho necessitava, com una droga. La Míriam no es va apartar del seu costat, no se'n va desfer. Continuava allà, agafada a ell, asseguda. Compartien la mateixa emoció? Es va girar. Únicament volia observar-la. Sentia el cos baldat, sobretot quan es movia. Tots els músculs es van ressentir amb el moviment.

- M'ho promets?

- Mai t'he negat res. Ho faré encara que em costi. Te'n dono la meva paraula.

La noia va callar limitant-se a viure el moment. La seva mà era grossa, càlida, forta. Donava una sensació de seguretat i de confort. Podria quedar-se sempre així. Era el seu pare.

Continuarà... 

El de la foto és en Jordi