Cada vegada que respires

Capítol 19, 14a part: Sigma. Tot és qüestió d'eleccions.

11 de desembre de 2010

La veïna del segon va picar al timbre acompanyada del seu fidel gos Zeus, que semblava enyorar el seu amic de quatre potes encara convalescent a casa des de feia uns quants dies i sobre qui rebien informació amb comptagotes ara que en Jordi no venia al parc de gossos. Era un dissabte , motiu pel qual les probabilitats de trobar-los al pis eren altes, així que la Laura es va decidir a fer-hi una visita llampec com corresponia a una bona amiga. Després d'un alegre ding - dong per duplicat, va venir l'absència total de so: cap veu, ni tan sols el soroll d'unes sabates aproximant-se a la porta d'entrada. Va esperar uns segons que se li van fer eterns, sense gosar picar de nou, no fos cas que molestés o que no hi hagués ningú al pis, tot i que algun ressort intern la feia continuar de peu dret al replà. Potser era la curiositat de saber com estava en Baloo o era l'interès que li despertava en Jordi; una persona que li trencava tots els esquemes: profundament amistós i d'una senzillesa que commovia malgrat la posició social o el físic. Per contra qui no suportava era la seva dona, la Isabel, amb qui mantenia un tracte fred , imposat per la bona convivència veïnal, més que per la simpatia. Mai s'havien caigut gaire bé i aquesta impressió s'havia vist accentuada des que tenia coneixement de la frivolitat amb què enganyava el seu amic. En resum, sentia una gran animadversió cap aquella donota, que no podia controlar perquè era superior a ella mateixa. Per favor, que no sigui ella que m'obri la porta _ va pensar en sentir unes passes que s'apropaven a l'altra costat de paret. Es va percebre una dringadissa metàl·lica i el soroll de la clau introduint-se dins del pany en una volta ràpida. El gos va remugar nerviós , en estat d'alerta pel moviment que intuïa tot posant-se a quatre potes, en un excés d'emoció que ella no volia tolerar. El va fer seure al temps que la porta s'obria.

- Sí? _ va preguntar la Isabel que se la va quedar mirant amb el que semblava certa prepotència. Va respirar impacient alhora que feia una ullada ràpida al rellotge. Feia tard, encara s'havia d'acabar de vestir i aquella fleuma li estava fent perdre el temps. Es va pentinar els cabells del serrell i va observar amb ironia la veïna. _ Véns per en Jordi? Si és així el trobaràs a la sala d'estar fent massatges a aquell coi de gos! Com si realment pogués importar a algú la seva recuperació! a part d'ell, és clar.

- En realitat veníem a veure'ls a tots dos._ va confirmar la Laura cohibida per la rebuda.

- Curiós, no...?

La Isabel li barrava el pas amb el braç. Tenia ganes de discutir amb algú, després de l'esbroncada per telèfon que havia tingut amb en Jaume perquè no havia pogut quedar amb ell a primera hora de la tarda tal com li havia promès. Ell que odiava que el fessin esperar, s'ho havia pres com una cosa personal i ja teníem l'enrenou muntat! Estava rabiosa i aquella bleda del segon podia ben servir-li per desfogar part de la seva ira. Encara havia de decidir el vestit que es posaria. Duia una bata mal cordada que deixava veure part de la llenceria que s'havia posat per aquella ocasió, negra i morada. Li era indiferent ensenyar-la ja que estava absolutament convençuda que la seva roba interior podia ser objecte d'enveja per a qualsevol dona amb una mica de sang a les venes.

- Com?

- Em referia a aquesta manera de parlar que tens. Sona una mica estrany, no? Això de Venim a veure'ls! com si els animals fossin persones, és bastant xocant, per dir-ho d'alguna manera. No voldria ofendre't reina, perquè en Jordi fa el mateix. A vegades crec que li falta un bull pobret. Tant de drama per un pastor alemany! quan hi ha coses molt més transcendentals a la vida!

La noia va callar per prudència. Sí, la Isabel tenia bona part de raó. Hi havia coses més importants a la vida! Ella n'era un bon exemple: d'una vulgaritat extrema només li quedava pendent fer la cantonada per posar més en evidència un marit que no es mereixia. Prou pena tenia en Jordi de tenir una dona com aquella!

- Bé, la gent quan té animals acostuma a estimar-se'ls, tampoc crec que se li pugui recriminar que se'n preocupi.

- Collonades! Ho aboca tot en el gos perquè està més sol que la una i no puc negar que no li estigui ben merescut, s'ho ha ben buscat! És clar, tu t'has enlluernat com totes! Que si és tan mono, tan educat... és un home de primeres impressions però no per aprofundir-hi. No el voldries pas com a marit, creu-me, té la sang d'orxata en comptes de tenir-la calenta.

La Laura es va escurar la gola neguitosa. No podia entendre com aquella persona se li podia obrir explicant-li tota mena d'intimitats que a ella no només no li anaven ni li venien, sinó que a més l'avergonyia d'escoltar. Francament no era d'estranyar que el seu amic demostrés poc interès per a la seva dona que, tot sigui dit, s'allunyava bastant dels paràmetres de l'elegància personificada en un cos de sirena. Tot al contrari, la Isabel tenia tantes mancances físiques com de caràcter, fet que la portava a interrogar-se sobre què podia haver vist en Jordi en ella en un passat? Era intrigant. Però el que no podia obviar era que fos quin fos el quid de la qüestió a ella no l'afectava. Tenia el seu propi criteri amb una idea molt formada de cadascú, motiu pel qual se'n feia creus que la Isabel tingués la santa barra de malparlar del seu marit quan era ella la principal responsable que el matrimoni s'aguantés per un fil.

- Perdona, però no voldria entrar en aquest terreny, potser serà millor que vingui més tard. De fet només passava per saber com anava en Baloo, pobret..._ la noia va fer per marxar.

- Ja, el gos! Passa, dona, passa! No cal que et posis així, només era un parlar! Tu t'ho agafes tot a la valenta, oi? En fi, el trobaràs al menjador.

La Laura va entrar dubtosa, amb la sensació de ser vigilada per aquella dona que , en realitat, no va parar gaire esment en ella, ja que va pujar de pressa les escales cap al pis superior. Per suposat que cada segon comptava quan una feia tard. La Isabel havia d'escollir una peça de roba de l'armari que fos escaient, que li quedés bé, havia de repassar-se el maquillatge , perfumar-se, mirar-se al mirall per assegurar-se que donava la millor imatge possible... A la merda en Jaume i les seves exigències!_ es va dir amb els nervis a flor de pell. Estava estressada: vestits, vestits, vestits! Els minuts que corrien i ella que no es decidia per cap.

Continuarà...

El de la foto és en Zeus, la mascota de la veïna ( Laura ).