Cada vegada que respires

capítol 4: Gamma. Som a-do-les-cents!

Capítol 4 : Gamma . Som a-do-les-cents!

desembre de 2006

Seria un dissabte com un altre, si no fos que res va sortir segons el previst. La Míriam volia anar al gimnàs com de costum a practicar una mica de natació, ja que l'aigua la relaxava. Es va preparar la bossa amb el banyador i la roba per canviar-se, va baixar corrents per les escales, quan la seva mare la va cridar.

- Míriam!! No em trobo gaire bé, que podries anar a la farmàcia a buscar-me unes pastilles per l'estat gripal?

- Ha de ser justament ara ? Volia anar a piscina...

- Per una cosa que et demano! Si fos el teu pare, et faltaria temps per anar-hi, però és clar, la mama és una altra cosa!

- Ja hi vaig, no rondinis, vols?

No volia perdre ni un minut. Va baixar per les escales, perquè l'ascensor ja l'havia reclamat algun veí i no volia esperar. Va arribar esbufegant a l'entrada , on gairebé es mata per culpa de la veïna del gos enorme que la va entortolligar amb una corretja de tres metres i un animal gegant que no parava de saltar-li al damunt com un boig.

- Bonica, perdona. És que no domino gaire aquesta corretja i... en fi, no t'espantis pel gos , l'únic que vol en Zeus és que li facis una mica de cas. És molt afectuós, és clar...

Treure's l'animal de sobre, donar conversa a la veïna, S'ha de ser educat i amable amb tothom, com li deien a casa, va suposar una pèrdua de temps de deu minuts. Calia anar més ràpid. Va creuar el carrer, va girar a la dreta, va continuar a l'esquerra, i finalment a la dreta de nou. La farmàcia! Cua de gent. Li va tocar el torn, va demanar. La meva mare té mal de cap i esgarrifances. Entenc, un estat gripal. Llavors algun d'aquests medicaments li anirà bé. Quin em recomanes? Depèn. Aquest és el genèric i aquest altre, el de marca, et sortirà una mica més car. Quant valen? Vejam, aquest val... Punyeta!, aleshores es va adonar que s'havia oblidat del moneder. Ja podia entregirar la bossa sencera que no l'hi trobaria. Hecatombe, tragèdia! Tornar enrera, començar de nou, tot el matí perdut. Ho sento, m'he deixat els diners a casa... Però llavors, algú la va salvar. De miracle.

- No et preocupis. Ja t'ho pago jo._ va confirmar al seu darrere una ombra espectral, de veu profunda i apagada.

La Míriam es va girar per mirar-la, immensament agraïda. Era un gràcies, t'ho agraeixo molt, m'has fet guanyar molt de temps amb el teu favor , que es va materialitzar en un somriure que ho volia expressar tot en un . Era màgia, una sensació meravellosa sorgida del no-res. L'altra s'hi va emmirallar i la va correspondre amb una rialla franca, hormonalment viva. Hi ha amistats que sorgeixen de manera inesperada , que et roben l'ànima en un obrir i tancar d'ulls. Com un enamorament. Sabia que sintonitzarien al segon. Era una noia estranya. Duia els cabells llargs, escabellats, semblants als pèls bruts d'una escombra de cap per amunt com diria la seva mare, rastes en llenguatge modern, i un vestit llarg fins als peus , negre negríssim, el no-color , com l'anomenaria la Míriam que preferia els colors alegres. Era de pell molt pàl·lida amb uns ulls foscos que transmetien una tristesa que estremia; també hi ajudava l'ombra del maquillatge a les parpelles, color d'ala de mosca, i el rímel. Era com una núvia cadàver, va pensar la Míriam, que la va trobar exquisida en la seva extravagància. Qui ho anava a dir? La noia que vivia tres blocs més enllà del seu, aquella de qui sempre havia sentit dir comentaris del tipus: Pobra gent, els seus pares estan desesperats amb ella! Els fa anar com una baldufa i té un geni! o... Mira que és excèntrica, sempre va vestida tan rara... Evidentment no és com tu, Míriam. Sort que aneu a instituts diferents perquè de ben segur que deu ser una influència terrible per a tothom.