Cada vegada que respires

Capítol 13, 5a part: Mu. Anàlisi microscòpica d'una expectativa.

 dimecres, desembre 2009

Va esperar que la seva filla fos al llit per atansar-se a la Isabel, que era a la cuina endreçant els plats bruts del sopar. La va cridar pel nom i no en va obtenir cap resposta. Hi havia una certesa, que l'ignorés a propòsit, o una possibilitat més remota que no l'hagués sentit. Se l'havia de jugar, havia de parlar amb ella i empassar-se l'orgull com venia fent des de sempre si ella el responia de males maneres. Li va tocar l'espatlla per donar-li un toc d'atenció al temps que repetia el seu nom. El contacte breu de la seva mà damunt del vestit de vistoses ratlles blanques i vermelles va generar una reacció instantània, com un llumí al costat d'un bidó de benzina; combustió, flames, desastre! Es va girar de cop i es va apartar d'ell amb brusquedat.

- No em posis la mà al damunt! Ho tens clar si et penses que me n'aniré al llit amb tu.

En Jordi va sospirar abatut. Aquella dona tenia la capacitat de col·lapsar-lo, de fer-lo sentir tan petit com una formiga que esclafaria sense dubtar amb una trepitjada enèrgica. Fora insectes, a la meva cuina, proclamaria cantant victòria. El llençaria a les escombraries i es quedaria tan ampla, fins i tot alleugerida d'haver-se desempallegat del seu marit.

- No es tracta de res d'això. Per favor, no cridis. Avui no. Si us plau. Podries seure? Hem de parlar. És important.

Es va treure els guants de goma amb desgana i va prendre lloc a l'altre extrem de taula mantenint una actitud a la defensiva. Calia deixar ben palesa l'enorme distància física i emocional que s'havia creat entre els dos; no fos cas que el brètol del seu home no se n'hagués adonat a hores d'ara! A continuació es va creuar de braços i el va observar amb silenci, desafiant-lo a començar. Ei, que si no m'agrada el que em dius, te les hauràs de veure amb mi! En Jordi podia llegir els seus pensaments sense cap dificultat. Tants anys de matrimoni l'havien entrenat i sabia que havia de ser amable i dolç per amansir-la, per aconseguir que no despertés el seu costat fosc.

- Sé que tu i jo no estem bé, però no podem viure així eternament, com gat i gos. Intentem portar-nos de forma civilitzada per la família, per la nostra filla. Ella no es mereix viure el nostre infern, no et sembla?_ la va mirar directe als ulls mentre parlava. Pronunciava les paraules amb molt de tacte, amb l'extrema cautela que utilitzaria per travessar un camp de mines. No volia irritar-la, ni crear una explosió a gran escala. Es va incorporar cap endavant , estirant els braços damunt la taula amb els palmells de les mans cap amunt. Es rendia a ella, només buscava la seva complicitat. Per què no li responia? El silenci era espès, pesant, dificultós com una cursa plena d'obstacles. Era un gran corredor, podia superar aquell repte, però necessitava el seu recolzament per aconseguir arribar a la meta. _ Què em respons?

- Per la nena. Però que quedi clar que no vull tenir res a veure amb tu.

- D'acord. Llavors fem les paus? _ va respirar descansat. Havia guanyat. Li va atansar la mà en un gest de bona voluntat i el va sobtar veure que es retreia, que es quedava com paralitzada, com si temés que sota aquell gest s'hi amaguessin segones intencions.- Ei, que no et demano sexe!

- Està bé. Amics? _ finalment va donar-li la mà, amb un somriure distès, el primer des de feia mesos.

Ell va aprofitar la treva per continuar. Semblava receptiva i era imprescindible que l'entengués. No ho podia fer sol, la necessitava al seu costat.

- Una altra cosa de la qual et volia parlar és del tema econòmic. No, si us plau, no et posis a la defensiva una altra vegada i escolta'm. L'empresa no va bé. Avui mateix he parlat amb el gestor per acomiadar vuit persones més. Això suposa pagar diners, molts! , als treballadors acomiadats. Entretant la facturació segueix caient en picat. La situació és molt delicada.

- Tan greu és?

- Força.

- Ens en sortirem?

- Esperem que sí. Però em cal la teva col·laboració per tirar endavant. El que et demano és que restringeixis la despesa a casa. Compra el que sigui necessari evitant tot allò que no ho sigui: roba cara, perfums, capricis...

La Isabel va percebre una emoció molt similar al remordiment en conèixer aquella notícia. Ella l'havia jutjat molt durament pel tema de les vacances i tot indicava que no anava errat en les seves previsions. Tenia raó la seva mare quan l'acusava d'entossudir-se en una cosa i no veure-hi més enllà. Era cert, s'havia encaparrat de manera obstinada a fer un viatge i havia estat poc reflexiva. No s'havia portat com una dona sensata, aquesta era la realitat. Potser fins i tot havia exagerat! Era tan impulsiva! En moltes ocasions quan s'enfadava entrava en una espècie de cercle viciós del qual era difícil sortir. Estava emprenyada perquè ho estava! I el motiu inicial de la disputa s'havia diluït, ni tan sols existia, malgrat que el mal humor continuava cremant, mantenint les brases enceses perquè el foc no s'apagués. Cridava, faltava al respecte, s'exasperava , volia fer mal. Però la pregunta fonamental quedava obviada: Per què continuava disgustada? A vegades ni ella mateixa ho sabia. Es va qüestionar si hauria de demanar-li perdó. Faria sentir bé el seu marit, això era evident. Tot i així, era convenient que acceptés els seus errors? Era massa orgullosa per rebaixar-se, tampoc resoldria el problema, no? El més important estava per venir: no volia donar-li falses esperances. Ell es podria fer una idea equivocada, qui podia saber-ho? I no hi ha una dita que diu que quan un calla és el mateix que estar-hi conforme? Va riure nerviosa. Uf, quina calor que feia! Sentiment de culpa? Sí, per suposat! Estava enamorada d'un altre home i res ni ningú podria canviar la intensitat amb què bategava el seu cor quan en Jaume la tocava. No podia donar-se de nou a en Jordi, però li devia alguna cosa: una mica de la seva comprensió. Va assentir amb el cap, reforçant amb l'actitud el suport que pensava concedir-li de manera incondicional.

- Està bé. Intentaré ser més mesurada en les compres.

- Isabel, no es tracta d'intentar-ho. Ho has de fer.

- M'hi esforçaré, t'ho prometo.

Es va donar per satisfet. Estava tan agraït que no va poder evitar fer-li un petó espontani a la galta abans de marxar de la cuina en direcció al seu dormitori. La Isabel, per contra, es va lamentar de ser una dona tan seductora. Què ho feia que fos tan desitjable? Seria agradable amb el seu home, s'hi havia compromès i era una dona de paraula, si bé li havia de posar uns límits. Havia de comprendre, més aviat que tard, que ella ja no li pertanyia.

Continuarà...

La de la foto és la Isabel