Cada vegada que respires

Capítol 17, 8a part: Pi. A l'altra banda del mirall.

 5 d'agost de 2010

tarda

En Jaume estava donant-li voltes a la seva principal preocupació. Si la Isabel se n'anava de vacances, què passaria amb ell? Després de mesos de mantenir relacions setmanals amb una dona, com seria un desert de dues o tres setmanes sense ningú que el consolés en les seves estones de lleure? Podia buscar una alternativa, si bé reconeixia que era difícil trobar algú amb tan bona disposició com ella. Va estar rumiant durant tota l'hora de dinar i va arribar a la conclusió que podia persuadir-la perquè convencés el marit de quedar-se a la ciutat. Va començar a preparar el discurs, en cas que la situació ho requerís i sempre "després de", perquè no volia perdre el temps en converses innecessàries. Aprofitaria per introduir la qüestió quan ella comencés a vestir-se. Posaria cara de màrtir i començaria amb quelcom com ara: Isabel, com a amic teu que sóc, i saps que t'aprecio de cor, crec que no seria prudent plantejar unes vacances fora de la ciutat , sobretot tenint en compte que la vostra situació financera està tocada. Penso que podria ser una imprudència malgastar els diners sense solta ni volta ... Sí, seria un discurs excel·lent, com tots els que feia davant dels tribunals. Era un bon orador i això li facilitava guanyar la majoria dels casos que li plantejaven els seus clients. Les idees calen fàcilment quan una està receptiva perquè acaba de tastar un bocí de felicitat física. Era un bon amant, no n'hi havia cap dubte, ja que ella sempre repetia. Una altra cosa que tenia al seu favor era que la Isabel sempre havia destacat per ser una persona que es podia manipular amb facilitat. És el que té estar enamorat, que et fa feble! Després de la seva experiència amb la seva exdona havia après la lliçó: cap més persona li faria mal de nou, si estava en les seves mans evitar-ho.

Quan la Isabel va arribar en Jaume la va rebre amb l'entusiasme habitual. La va abraçar i la va besar amb tan d'ímpetu que no la va deixar ni parlar.

- Vejam reina, quin vestit més bonic que portes avui... com es descorda? Ah, ja veig, la cremallera del darrere...

Va afluixar la cremallera i li va treure el vestit amb la pràctica del dia a dia. Un estampat floral de roba d'alta qualitat que va caure a terra fet un manyoc d'arrugues i que ell va apartar d'una puntada de peu perquè li molestava per caminar.

- Anem, bonica...

En Jaume la va empentar cap al dormitori, alhora que es descordava els pantalons i se'ls treia amb pressa, roba interior inclosa, per acabar abocant-los de qualsevol manera als peus del llit.

- Jaume hem de parlar de les vacances...

- Després, després vida meva...

Va descordar amb destresa els sostenidors i els pits van caure impulsats per la força de la gravetat. Eren enormes, necessitaria almenys més de dues mans per sostenir-los, i ell els adorava. Li va treure les calcetes i va anar per feina.

Continuarà... 

El de la foto és en Jaume.