Cada vegada que respires

Capítol 20,4a part: Tau. Si no eres amb mi, on eres?

Continuació 25 de desembre de 2010

Ca l'Úrsula

L'Úrsula va posar a ratlla els seus avantpassats que estaven tots excitats amb la festa de Nadal i amb l'arribada de la germana de la tia segona per part de mare, l'extraordinària Maria dels Dolors Planells, coneguda internacionalment amb el nom artístic de Candelaria Rusman, tota una llegenda pel món d'ultratomba.

- Nois, avui és indispensable que us comporteu. _ els va advertir la noia._ No vull intromissions de cap mena. Ja sabeu que el meu pare no té paciència amb els temes espirituals i no seria de bons amfitrions fer-me estar en trànsit permanent. A més, vindrà l'Enric i tot plegat li fa una mica de respecte, em sentiu?

Les tres ànimes van levitar cap a l'altre costat de l'habitació tot assumint en silenci les ordres imposades per la seva descendent, que estava ocupada revisant l'armari. Uf, quin vestit posar-se? El negre fosc? El negre gris? El negre nit o d'ultratomba? O potser el negre descolorit d'ala de mosca? L'elecció era difícil i bé mereixia el seu temps. Era un dia important. L'Enric entrava a casa per primer cop , per això havia d'estar per-fec-ta! Finalment va optar per un discret negre dol que feia setmanes que no es posava. Sabates a joc i ombra d'ulls fosca que feia un bell contrast amb la pal·lidesa de la pell. Es va pentinar el cabell que es va recollir en una trena que deixaria caure sobre la seva espatlla dreta.

- Nena, estàs deliciosa. _ va afirmar commoguda la besàvia segona per part d'oncle de via materna, Prudència. _ Em recorda a mi el dia que em van enterrar. Portava una mortalla igualeta, igualeta.

- Doncs a mi no em sembla que faci gaire patxoca! A la meva època les dones boniques tenien un color de pell més saludable. _ es va lamentar l'avi Tomàs, tot un conqueridor quan era viu; no hi havia dona que se li resistís.

- Família, pareu de discutir, conxo! L'important és que la noia està enamorada i avui presentarà el promès oficialment a casa. Que romàntic! _ va manifestar la tia Rogèlia tota emocionada mentre s'acariciava el coll que encara portava gravat el senyal de la corda amb què es va penjar feia dos segles per un amor no correspost.

- Esperits, si us plau, una mica de contenció, que si parleu tots alhora em poseu el cap com un timbal !_ els va renyar cansada.

- Però nena, Úrsula reina, la meva néta estimada no se m'enfadarà ara!... _ amb l'entusiasme de tots tres per fer-se perdonar, atès que la noia començava a arrufar el nas inquieta, aquell cor de tres veus estroncades, llastimoses, com de penitència, es van enfilar en un sol crit, agut i esfereïdor , molest fins i tot per a una noia avesada a qualsevol manifestació física o sonora de l'altre vida.

- Pareu hòstia! No us vull sentir més! Fora, fora de la meva habitació!

Va respirar alleujada. Per fi aquells parents tan tabalots s'havien esfumat i la deixaven tranquil·la una estoneta! Es va tornar a mirar al mirall. Sí, anava prou gòtica, súper decadent, molt adient per l'ambient familiar d'aquell dia. De segur que a la cosina Ester i a les seves tietes els agradaria el seu look. Sempre li repetien que estava tan bonica, com una difunta en un cementiri en una nit de tempesta. Hi ha galanteries que una no podia oblidar i aquella n'era una d'elles. Va sortir de l'habitació decidida, volia ser a baix per quan arribessin els convidats i de passada donar un darrer cop de mà a la mare. Anava tan embalada que amb les presses va topar amb el seu pare que no solia estar de bones quan venia la família materna de visita; mai es cansava de repetir que eren gent rara que el trasbalsaven més que una altra cosa.

- Per tots els sants , filla, sembles una morta en vida! Un dia em provocaràs un atac de cor! Podries encendre el llum com a mínim!_ va bramar l'home, que va rebre un petó a la galta i un efusiu: Gràcies papa! de la seva filla que va desaparèixer passadís enllà sota l'estreta vigilància de l'avi Tomàs, al cel sia, la Tia Prudència i la tia Rogèlia, que encara no havia passat del purgatori per tot allò del suïcidi.

A partir de les dues els convidats, vestits la majoria de negre rigorós, van anar arribant discrets i silenciosos com una vetlla en un tanatori. Murmuris, petits estossecs, paraules pronunciades a mitja veu per no despertar els morts, que s'acompanyaven de bromes tímides a cau d'orella per no destorbar cap ànima turmentada.

Continuarà...

La de la foto és l'Úrsula.