Cada vegada que respires

capítol 21, 10a part: Ípsilon. Les directrius d'un bon estrateg.

Continuació 29 de gener de 2011

15.15 pm

- Punyeta Jordi, si que heu trigat a obrir-me!

- Em pensava que t'havies endut les claus!

- Sí, sí, ara t'ho explico... Fas olor de net, acabes de sortir de la dutxa? Per cert que et sembla el pentinat? Em fa la sensació que m'ha fet una esquilada al costat dret. Tu m'ho veus recte? Sí? I el color? T'agrada aquest to caoba que he escollit? No ho sé, potser massa fosc, no t'ho sabria dir... Per cert què li passava, al teu pare? Tenia el cap a tres quarts de quinze quan ens hem trobat. On ha deixat les claus? Míriam, reina, vine a veure el canvi d'imatge que m'he fet, així em dius què n'opines!

- El meu pare?

- Sí, li he donat les claus del pis. Semblava força amoïnat. Que no ha vingut?

- No que jo sàpiga.

- Doncs venia directe cap aquí. És estrany.

En Jordi es va quedar glaçat. El seu pare, a casa? I si els havia vist junts? Imaginar aquella possibilitat li feia venir calfreds. Va deixar passar la resta del cap de setmana sense parar-hi gaire esment. Si volia alguna cosa ja li trucaria per fer-li-ho saber. Va parar atenció cada vegada que sonava el telèfon. Quan no era la mare de la Isabel , era l'Úrsula. També va tenir la precaució de revisar cadascuna de les trucades rebudes al seu mòbil o al fix en diferents moments del dia, sobretot quan venia de passejar el gos. Aquell silenci l'escamava, però no volia preocupar-se'n abans d'hora. Potser al final no havia pujat a casa, el seu pare era molt impulsiu i tan aviat deia blanc com negre. No seria el primer cop que es desdeia d'alguna idea. Dilluns al matí es va llevar a l'hora de sempre , va fer la sessió complerta d'abdominals, i va sortir a córrer. Sabia que plovia. Tant li era. Va baixar pel carrer en direcció al parc. L'aigua de la pluja l'anava mullant de mica en mica, barrejant-se amb la suor que ja li humitejava el pit i que li baixava per les aixelles. Era una sensació desagradable. Va accelerar la marxa. Volia cremar tota l'adrenalina, desfer-se dels nervis que li tibaven els músculs. Sabia que aquell dia seria especialment complicat. Què li diria el seu pare quan es trobessin al despatx? Havia tingut mala nit, no havia parat de donar-hi voltes. De ben segur que els havia vist i havia fugit esgarrifat del pis. Què podia explicar-li , com justificar-se? Era impossible, mai ho entendria.

Continuarà...

El de la foto és en Jordi.