Cada vegada que respires

Capítol 18, 4a part: Ro. O blanc o negre.

4 d' octubre de 2010

- Hola menuda! _ li va dir amb alegria en veure-la entrar al cotxe. Va esperar que estigués ben asseguda per acostar-se-li i fer-li un petó de benvinguda que curiosament no es va produir._ Què passa, per què em gires la cara? Estàs enfadada amb mi?

- No, no tinc res. _ va respondre amb una veu neutra.

En Pau va brandar el cap amb preocupació. Va agafar aire amb força, fent un esforç per reprimir els sentiments que li bategaven per dintre, i el va expulsar amb una ganyota de ràbia continguda. No va parlar, es va cenyir a conduir com una via per escapar de la realitat que se li oferia i que li portava a la ment el desenllaç tràgic d'una novel·la de fulletó on els amants sempre han de patir per resultar interessants per al lector. Dos dies sense veure-la, sense poder-hi connectar, imaginant-se centenars de situacions terribles: l'escena lacrimògena de la noia enfebrada al llit, sota les atencions d'una mare abnegada que es contrarestava amb la indiferència d'aquell home despòtic, se sobreposava a la imatge de la Míriam retinguda a casa per un pare dictatorial que no suportava que sortís amb ell, o qui sap si l'havia segrestat algun altre noi que s'havia enamorat d'ella perdudament i va saber aprofitar el cap de setmana de temperatures càlides per enamorar-la tot ocupant el seu lloc! Quaranta-vuit hores donant-li voltes, tant de dia com de nit, el matalàs dur, el coixí tou, el cobrellit massa calent , el llençol massa fred, veient passar les hores mortes per la pantalla del despertador, i ara això? Va colpejar el volant nerviós. Seguidament va canviar la marxa de segona a tercera.

Ella es va fixar en la tremolor de la mà, en aquell gest aparentment insignificant, que la documentava en tot detall sobre l'estat anímic d'en Pau. Quina resposta podia ser la més adequada quan una no sabia què respondre , quan el sentiment de culpa li rosegava despietadament la consciència? La Míriam sentia que era incapaç de mirar-lo cara a cara, sobretot perquè tenia el sistema nerviós destarotat des que havia quedat amb ell per telèfon.

- Estàs rara. Ho noto._ va insistir tot guaitant-la de reüll.

- Estic bé. Per cert, on anem? _ Contestar amb una altra pregunta era una bona opció per distreure'l. Una conversa seriosa no es podia donar des del seient d'una copilot. Primer havien de sortir del cotxe.

- On tu vulguis. _ va canviar de marxa i va accelerar la velocitat. _ Segur que et trobes bé?

- Sí, no et preocupis més!

- Em dius la veritat?

- Mira que ets pesat!

- Com que no vas voler sortir en tot el cap de setmana dient que estaves malalta! Et vaig estar telefonant, suposo que has vist les trucades perdudes i els missatges.

- Sí, ja els vaig veure.

- Patia per tu.

- Ho sé.

- A sobre, com que no tenia notícies teves, vaig començar a pensar el pitjor.

- Era un senzill malestar general.

- Me n'alegro.

En Pau va decidir sortir dels carrers amuntegats de trànsit amb la intenció d'encaminar-se cap a una de les muntanyes que encerclaven la ciutat; un paratge tranquil on podrien parlar amb calma. Va ascendir per la carretera asfaltada fins a arribar a una via de terra envoltada de vegetació. Va aparcar al costat d'un dels pocs cotxes que havien pujat fins allà en un dia feiner. Era un dia lluminós de tardor. Van començar a caminar en silenci. Ell la seguia, sense gosar agafar-la de la mà. Estava estranya, diferent. Alguna cosa dolenta s'estava covant dintre seu i ell no es veia amb cor d'afrontar-la. En Pau sobretot tenia por, pànic de perdre-la. Aquella era una sensació que mai havia deixat d'acompanyar-lo, malgrat els prop de tres anys de relació. Ella es va aturar i ell també ho va fer enganxat al seu costat, quasi podia fregar la seva pell, notar l'escalfor que desprenia el seu cos. Des d'on eren podien veure gran part de la ciutat que tenia vida pròpia i que es girava d'esquenes a la decisió que ella havia de prendre aquella mateixa tarda, per molt que li costés.

- Pau, hem de parlar...

Havia de ser sincera, li ho devia, encara que hi ha veritats que només es poden dir a mitja veu, a cau d'orella, o no dir-les, ni disfressades amb les millors gales perquè cap ment racional les podria entendre.

- No sé si m'agrada aquest començament. Per què no passegem? fa una tarda bonica. No m'has de donar cap explicació, jo no te la demano. M'és igual el que sigui, prefereixo no saber-ho.

- No és tan fàcil. El que t'he de dir és que...

- Ho sé, sé perfectament el que em vols dir!, així que no cal que perdis el temps intentant explicar-te. Per favor, canviem de tema, d'acord?

La Míriam es va quedar desconcertada. Sense ser-ne realment conscient li va permetre que li agafés la mà i es va deixar arrossegar a un passeig que no entrava dins dels seus plans.

- S'hi està bé aquí, veritat? _ en Pau va admirar el cel, l'entorn. Respirava amb dificultat i se sentia els ulls plorosos . No volia que ella el veiés.

- Pau. _ es va aturar de nou i va buscar-li els ulls. Havia de parlar, d'aclarir la situació._ El que t'he d'explicar no és fàcil per a mi.

- Sé de què va. Estàs nerviosa perquè ets a punt de començar a la facultat. Però saps, sé que t'anirà bé , que seràs una gran especialista en lletres clàssiques i que aconseguiràs treballar en el que somies, en una biblioteca o en un arxiu... Tot sortirà bé.

- No és això. Hi ha una altra perso...

- És això Míriam. És això! _ va repetir amb obstinació. A força de repetir un concepte aquest acabava sent creïble. Era la seva panacea, espantosament vàlida si el que es pretenia evitar era escoltar una realitat que algú com ell no es veia en cor d'assumir. _ Si us plau, deixa'm sol una estona. _ va afegir amb la veu trencada.

La Míriam es va quedar palplantada en un racó de la carretera. Per aquella tarda s'havien acabat les paraules. En Pau es va quedar buit.

Continuarà... 

El de la foto és en Pau.