Cada vegada que respires

Capítol 14, 10a part: Ni. El meravellós món de les aparences.

diumenge, febrer de 2010

La mare estava parant la taula per l'esmorzar; els tovallons , els gots, els coberts, la melmelada i la margarina. Es movia per la cuina com impulsada per una música interior que la feia moure de manera desimbolta mentre cantava la lletra d'una cançó romàntica encara que amb una pronúncia més que dubtosa de l'anglès , idioma sobre el qual tenia unes nocions ben bàsiques. But I see yours true colors, shining throug... No només això, sinó que desafinava terriblement en voler simular la potència d'una veu femenina, de la qual ella, com la majoria dels mortals, n'estava exempta, cosa que li va provocar un efecte rebot: moltes ganes de riure. Era una dona completa, que transmetia seguretat i entusiasme. Va rebre la seva filla amb una àmplia rialla tan aviat com la va veure entrar per la porta.

- Hola bonica! Vas arribar molt tard ahir a la nit?

- No, a dos quarts d'una tocades ... i el pare?

- Ha anat a comprar el pa i l'esmorzar.

Feia un matí de diumenge assolellat amb la llum del sol entrant directa a la cuina a través de la finestra de sobre la pica o de la porta lateral que donava a la terrassa. La mare s'havia encarregat de ventilar a primera hora , raó per la qual l'aire que es respirava era net, però sobretot renovat. La temperatura també era agradable. El radiador marcava vint-i-tres graus i el dia convidava a un esmorzar tranquil, amb algun dels seus capricis a punt d'arribar; croissants torradets, acabats de fer aquell matí, o algun pa de viena que es desfeia a la boca ben untat amb margarina o amb algunes de les melmelades que hi havia preparades al costat de les tasses de porcellana blanca, per si algú volia cafè, a més del suc de taronja que estava acabant de preparar.

- Mama, t'he d'ensenyar una cosa._ la Míriam va estendre el braç_ Mira que em va regalar en Pau quan sopàvem... La pedra és una robí i l'aliança és d'or blanc.. Què et sembla?

- Oh, reina, és molt bonic...

Sabia que la seva mare s'alegrava de cor. La complaïa amb afalacs que li recordaven que era una noia afortunada. Sí, a ulls de tothom ho devia ser. Aquella nit, malgrat tot, no havia dormit gaire bé. L'havien inquietat malsons on la seva mare fugia amb un amant, on en Pau i el pare s'intercanviaven els papers i on cadascú d'ells ocupava el lloc de l'altre. L'Úrsula sovint solia dir que els somnis reflectien les inquietuds de la nostra ànima i ella es preguntava si era per aquest motiu que es va sentir tan decebuda en despertar-se. Es va rentar la cara, es va pentinar el cabell esbullat després de donar moltes voltes al llit, i va foragitar les poques fantasies que encara rondaven pel seu cap. El pare besant-la? No, de cap de les maneres! S'havia convertit en un estrany per a ella.

- No m'ho esperava, va ser una sorpresa inesperada... Hi havia gent que se'ns va quedar mirant, vaig passar una mica de vergonya... Al principi l'anell no m'anava bé en cap dit, i ell ja es pensava que hauríem d'anar a la joieria perquè me l'ajustessin, fins que...

La Isabel l'escoltava atenta. Ja no era una nena, aviat compliria els divuit , era normal que els nois se n'enamoressin. No s'assemblava gaire a ella, ni tampoc excessivament a en Jordi, però havia sortit una barreja especial amb un aire innocent que agradava als homes. Per sort, en Pau era un bon noi, va concloure alleugerida en desviar momentàniament la mirada de la seva filla que s'esplaiava amb entusiasme sobre com havia anat la nit anterior. Creia haver sentit la porta obrir-se , el soroll de les potes del gos entrant a casa, també un lladruc. L'esmorzar ja era a casa, per fi ! En realitat, estava del tot convençuda que el fet d'estar sexualment tan activa li feia entrar gana. Qui sap si més del compte! Possiblement s'havia engreixat algun quilet, però per primera vegada a la vida no la preocupava; en Jaume venerava el seu cos, li ho repetia amb les paraules o amb les mans que no es podien estar quietes quan la tenia amb ell. No em puc estar de tocar-te, Isabel... tenia gravada la seva veu a la ment i s'excitava només de pensar-hi. Va somriure com ho faria una adolescent enamorada per continuar pendent de la Míriam que seguia entrant en tota mena detalls sobre el valor de l'anell o com havien anat les coses. Feia un matí magnífic i demà, dilluns!, tornaria a veure el seu amant. Era agosarat pensar així? Què n'opinarien els seus pares, tan convencionals!, o l'Eva, la seva gran amiga, si ho descobrissin? Havia de centrar-se, escoltar la nena que era tan efusiva que no parava quieta movent braços, mans... era tot ella un cul inquiet a la cadira.