Cada vegada que respires

Capítol 1: Omega, Final

Quan en Jordi surt de casa a corre-cuita , aquest 28 d'octubre de 2011, el termòmetre marca una temperatura màxima de 21 graus i un nivell d'humitat del 54%. Va elegantment vestit amb americana gris marengo a joc amb uns pantalons i una camisa blanca i corbata. Abans de marxar però, fa un petó precipitadament a la Míriam als llavis que encara feineja per la cuina.

- No trigaré. Estigues llesta per quan arribi - li xiuxiueja a cau d'orella.

És una persona enèrgica. Sempre ho ha estat. Creua el carrer amb pas ràpid, esquiva un parell de ciclistes que estan a punt d'envestir-lo, saluda somrient la fornera de la cantonada tal com ve fent cada matí i entra a la seva sucursal bancària. Bon dia! La caixera, l'Adela, desvia la mirada violentada quan el veu entrar. És curiós com canvien les coses, pensa mentre agafa aire pel nas, en un intent de relaxar els nervis que ja el comencen a trair. Respira fondo, un, dos, tres cops i demana pel Josep Maria, el director. Antigament, sempre l'havien rebut amb salutacions cordials. Era un bon client, de fet, un client excel·lent. Anava al banc setmanalment per fer una o altra gestió: traspàs de diners a comptes d'estalvi, petites inversions d'alta rendibilitat ben assessorades per l'entitat, al temps que s'intercanviaven atents comentaris sobre la família, el temps, o l'últim partit de futbol que s'havia retransmès per la televisió." Com va lafamília? I la nena, ja deu ser molt gran, no? " eren les preguntes habituals. És una norma de l'empresa ser amables amb els clients, tenir un tracte personalitzat al màxim per tal de fer-los sentir que els seus diners estan en bones mans. Diàlegs buits de sentit, que intenten crear un corrent d'intimitat que fan que un se senti còmode, però sobretot respectat.

- El director el rebrà tan aviat com pugui _ li indica una veu amorfa, sense contingut ni emocions, que utilitza el tracte protocol·lari de vostè per delimitar una distància que li recorda, no pot franquejar.

En Jordi es fixa en les broques del rellotge i es pregunta quanta estona el faran esperar aquest cop. Entra gent i en surt constantment i ell comença a notar-se inquiet , sobretot fora de lloc. S' afluixa el nus de la corbata que l'estreny massa, s'escura la gola. Té sequedat de coll o potser només són nervis. Fa calor, molta calor. Vint minuts, o més concretament mil dos-cents segons més tard encara no l'ha rebut ningú. Una desagradable sensació d'humitat s'adhereix a la seva pell i la suor se li comença a escórrer de sota les aixelles. Asfixia. La freqüència cardíaca s'accelera gairebé a dues-centes pulsacions per minut i les broques del rellotge s'aturen i ell sent que el cap li falla, com quan tot et dóna voltes al teu voltant i et falla el punt d'equilibri. Vertigen. Desmai gairebé. Gairebé desmai. Ofec. Llavors, en aquell instant, una mà freda, encartonada, sense vida, entreobre la porta que dóna al despatx de Direcció.

- Endavant.

En Josep Maria es deixa caure damunt de la butaca de pell negra , mentre li indica amb un gest que s'assegui. Damunt de la taula hi ha diversos fulls escampats que comença a reordenar amb parsimònia. Evidentment, té coses més importants a fer que atendre'l, però és un home educat i la seva ètica professional l'obliga a haver de suportar circumstàncies tan desagradables com aquella.

- I bé? _ pregunta el director d'una de les més importants i solvents entitats bancàries del país, tot rebuscant algun document, imaginari o real, que se li ha extraviat al fons del calaix de l'escriptori. No li ve gens de gust escoltar una vegada més la mateixa cantarella de sempre, però és un home amb un gran sentit de l'ètica.

- Si us plau, si poguessis ajornar-me el crèdit uns mesos... Necessito temps per recuperar-me. Tan aviat com trobi alguna feina us podré anar retornant els diners que us dec -respon en Jordi amb veu tremolosa. Fa molt que ha perdut qualsevol sentit de dignitat i sovint té la sensació que implora, més que un altra cosa.