Cada vegada que respires

Capítol 22, 27a part: Fi, Observant darrere el teló.

9 de maig de 2011

Va baixar a la segona planta acompanyat del Baloo. Va picar al segon primera i va esperar.

- Qui hi ha?

- Sóc el veí, en Jordi!

La Laura el va obrir somrient. Portava un drap de la pols en una mà i una escombra en l'altra.

- T'agafo en un mal moment?

- No, que va! Digues, en què et puc ajudar?

- Bé, no sé si saps que la Isabel ens va deixar aquest cap de setmana.

- M'ho vaig imaginar. No parava de baixar bosses i maletes per l'ascensor. Me la vaig trobar quan treia a passejar en Zeus. Hi havia un home que l'esperava en un cotxe.

- Devia ser l'amant.

- I ho dius així tan fresc! Als homes no hi ha qui us entengui.

- La veritat és que no hi havia cap relació entre nosaltres, no sé si m'entens, en fi, és el millor en aquests casos suposo...

- Sí, és clar. Espero que no em consideris una mala amiga pel que et diré, però me n'alegro per tu i per la nena. Crec que estareu més bé sense ella!

En Jordi va somriure tímidament i es va posar les mans a les butxaques força cohibit. Es va recolzar en un peu, ara en un altre. No sabia com demanar un favor perquè mai li havia agradat molestar la gent, no ser autosuficient. El cas era que necessitava un cop de mà, urgentment.

- Laura, veuràs... la meva filla és a la universitat . Plega de les classes a dos quarts de tres i em sabria molt de greu que arribant hagués de cuinar ella pels dos. Si anéssim més bé de diners, potser aniria a buscar el menjar preparat, però...

- Vols que us faci el dinar?

- No, no _ va negar amb el cap i les mans_ m'agradaria que m'ajudessis a preparar-lo. És que jo no sé ni per on començar.

La dona va riure divertida. Va deixar el drap i l'escombra , va cridar en Zeus, i va agafar les claus de casa.

- Fet, cap problema. Vols que hi anem ara? Així després només hauràs d'escalfar-ho.

- Gràcies, sí, te'n dec una!

Van pujar a l'ascensor fins al cinquè. En arribar al seu replà, en Jordi va empènyer la porta que, en un excés de confiança, havia deixat mig ajustada i la va guiar cap a la cuina, seguit de prop pels dos gossos que es van estirar al terra, a tocar de la porta de la terrassa que era oberta perquè entrés una mica d'aire.

- Bé, què vols preparar? Algun plat que agradi especialment a la nena?

- Macarrons? Li solen encantar.

- Molt bé, necessitarem cebes, foie-gras, tomàquet fresc, cap de costella , botifarra, ah i mantega i vi. Ho tens tot?

- Sí, em penso que sí..

La Laura li anava ensenyant els secrets de tot bon cuiner. Espera que l'oli estigui calent per tirar-hi la carn. La ceba ben trossejada, els tomàquets nets i pelats. Fixa't que la ceba estigui ben daurada, com de caramel abans d'abocar-hi el tomàquet picat, el foie-gras que es desfaci.. un punt de sal... tasta-ho... el vi blanc preferiblement , un rajolí, com a molt mig got, i sobretot una punta de mantega... la pasta ha de bullir no més de tretze minuts... cal que estigui al dente.. sal.. mira'n les proporcions... remena-la de tant en tant... controla-la, que no et vessi...passa la pasta per aigua freda i quan ella arribi els escalfes amb la salsa i llestos!

- M'has salvat la vida, Laura.

- Que exagerat que ets!

Van seure a la taula de la cuina i en Jordi li va servir un refresc de cola, l'únic que encara comprava per a la seva filla. No volia negar-li aquest gust. Ella mai li demanava res.

- Digues, com va la recerca de feina, t'ha sortit alguna cosa? _ va preguntar la Laura per cortesia, si bé tenia molt clara la resposta. Eren amics, es veien sovint, i amb el panorama que hi havia era complicat que en Jordi se'n sortís amb tan poc marge de temps. Per desgràcia ella també ho patia a casa.

- Podríem dir que res. Pràcticament no hi ha ofertes d'arquitectura. _ es va fregar el front amoïnat i va forçar una rialla. No volia fer pena, tampoc.

- Has mirat altres camps? Has d'obrir-te, Jordi!

- Ja ho he fet. M'apunto a tot arreu. Dependent, conserge, mosso de magatzem, personal de supermercat...

- I res de res? No puc dir que m'estranyi. Ja veus, el meu marit està si fa no fa com tu... _ se li va escapar una punta de sinceritat. Havia de ser més prudent. Saber callar o mentir. Ell, com quasi a tots els aturats del país, necessitaven que els donessin ànims, no ensorrar-los que per allò ja estava el dia a dia.

- Ni una trucada, és decebedor.

- Envies el mateix currículum a totes les ofertes?

- Bé, estic inscrit en un munt de webs de feina on vaig haver d'introduir totes les meves dades: titulacions, experiència professional, idiomes...

- Has anat porta a porta? L'has entregat en mà?

- Sí, també.

- Aleshores, fes una cosa. Fes-ne un a mida del lloc. Falsifica les dades.

- Com, explica't millor.

- Estàs massa format per segons quines feines. Un llicenciat com a caixer d'un supermercat? No quadra! Elimina la llicenciatura. Podries posar que vas acabar batxillerat, que és un títol que no està malament.

- I l'experiència laboral?

- Inventa-te-la. Posem per cas que vas treballar de transportista en l'empresa rehabilitacions Ferrer. Ningú ha de saber que el negoci era teu.

- Però el cognom...

- Coi, pots dir que era del teu tiet, que tu treballaves per a ell.

- Bé, el cert és que potser no és tan mala idea.. Qui sap?

En Jordi es va sentir una mica esperançat. En qualsevol moment podia canviar tot. Una trucada, una entrevista, una feina. Sí, havia de ser més positiu.

Continuarà...

 La de la imatge és la Laura.