Cada vegada que respires

Capítol 2 segona part: Alfa, Una família feliç

dimarts, octubre de 1997

06.00 AM

En Jordi era un home metòdic. Cada matí es llevava el primer, quan encara no era de dia. Es vestia amb uns pantalons de xandall, unes esportives atrotinades , una samarreta vella, i es dirigia immediatament de cap al seu espai personal: una habitació contigua a la de matrimoni que era un espai ampli, sense gairebé mobles. En un lateral hi havia una àmplia estora que utilitzava per fer flexions, en un altre extrem una bicicleta estàtica i una cinta de córrer que només utilitzava si un dia no podia sortir per raons meteorològiques . Sempre començava amb una sèrie completa de flexions i en finalitzar, amb molt de compte de no fer soroll per no despertar ningú, baixava les escales de dos en dos, ràpid, molt ràpid, perquè no volia perdre ni un sol segon de l'hora que es dedicava a ell mateix. Li encantava sortir a l'exterior , notar la humitat de la nit colpejant-lo a la cara i als braços. Aquella sensació de fred, després de set hores abrigat sota els llençols i el cobrellit, el reactivaven. Era com un motor, a punt d'arrencar. Introduïes la clau de contacte, posaves la marxa i premies l'accelerador de velocitat. Era quan corria que realment se sentia lliure. Buidava la ment de qualsevol preocupació i tornava a sentir-se com un noi de vint-i-set anys, sense obligacions de cap mena; ni maldecaps a la feina, ni una dona insatisfeta amb la vida, ni una filla que li feia perdre els sentits més enllà del que era raonable.

Quan anava a entrar a l'edifici es va topar amb la veïna del segon que treia a passejar el gos de raça indefinida que la seva parella li havia regalat pel seu aniversari. Era un gos manyac, però amb una força increïble, i no quedava gaire clar qui dels dos dominava el passeig. Ell estava dempeus amb els braços recolzats sobre els genolls, esbufegant encara després de la cursa. Ara que s'havia aturat, les pulsacions anirien disminuint fins a regular-se. Sentia el cos baldat amb la pell humida per la suor i aquella era una sensació que el reconfortava profundament.

- Matinant com cada dia! - va comentar la del segon.

Ell es incorporar en sentir aquella veu. Es va eixugar la suor que li regalimava pel front amb la samarreta, abans de respondre. Per un instant, i sense cap intenció, havia deixat al descobert la zona abdominal i el va sobtar adonar-se que la veïna no en perdia detall. Instintivament va defugir la mirada. No va parlar. Es va tallar , se sentia incòmode. Va travessar el portal camí de l'ascensor. Cinquè. Aleshores va recordar que la Isabel feia mesos que no l'havia mirat així, amb una intensitat que el desarmava.

07.30 AM

Era un negoci familiar que havia anat creixent paral·lelament amb el boom immobiliari. Els diners corrien per tot arreu, la gent tenia accés a tot tipus de crèdits i tothom anava com boig a l'hora de comprar o reformar. Havia estudiat arquitectura, llicenciatura que li permetia dur a terme tot tipus de rehabilitacions a un cost mínim ja que l'elaboració dels plànols així com la supervisió de les obres anaven a càrrec seu, a part de portar la gestió del negoci , sempre sota l'assessorament atent del seu pare que l'havia educat en el respecte cap a als altres i en els valors del treball. D'aquesta manera, havia fet seves les màximes: Tracta els altres com voldries que et tractessin a tu. Com a empresari sigues sempre el primer a arribar i el darrer a marxar de l'empresa. D'altra banda s'havien guanyat a pols la fama d'empresa seriosa , a base d'anys de treball i molt sacrifici. Tenien una àmplia cartera d'administradors que comptaven amb ells i les relacions amb l'administració pública pel tema dels permisos d'obra eren immillorables.