Cada vegada que respires
Sinopsi
Una novel·la que engloba moltes realitats: una obsessió que queda fora de la llei, injustificable i demolidora ; una història sobre com la crisi pot capgirar una vida; l'ensorrament d'una família aparentment feliç;...
Havent esmorzat va reprendre la lectura que havia deixat la nit anterior. Estava fascinada per la novel·la, pels girs inesperats de l'argument , per la complexa psicologia dels personatges, de manera que ella es va endinsar de ple en aquell món que li oferia l'autora i que era més atraient que la seva vida actual.
- Perdona.
El pare li va passar fregant les cames. Anava carregat amb documents, calculadora, ordinador portàtil, i perseguit com sempre per en Baloo. Va abocar tot el que portava damunt de la taula del menjador i es va asseure. La Míriam va tornar al llibre molesta per la petita interrupció. Ho havia fet a posta?, només per tocar-la? Va fer un gest de contrarietat que va durar un microsegon perquè es va tornar a perdre entre la teranyina de malentesos d'en Darcy i la Lizzy fins que el teclejar de la calculadora la va aconseguir distreure del tot. Com podia concentrar-se en una història del segle XVIII quan no parava de sentir-se interrompuda pel martelleig constant d'una màquina? El va mirar indignada. És que no s'adonava que la molestava? Va emetre un so de contrarietat fent petar la llengua contra els llavis, que ell no va captar o potser sí però no es va voler donar per al·ludit. Aquell home s'havia convertit en un expert a l'hora de fer-la sortir de mare. La ignorava, que a ulls de la Míriam era també una forma de maltractament. Que no era un deure ineludible d'un pare preocupar-se dels seus fills? , i a sobre no la tenia en consideració! On era el pare que plorava per ella? El que jurava i perjurava que sempre l'havia estimada?
El va observar ressentida. S'havia tallat els cabells molt curts feia pocs dies i els ulls d'aquell color indefinit, que li recordaven un dia de pluja, lluïen amb més intensitat encara. Eren increïblement bonics, quasi hipnòtics, quan sabies que et miraven de veritat i t'hi endinsaves aliena als perills, com ho faries en un mar empès per la força de les ones i encapotat de núvols de turmenta. Quasi va tastar aquell regust de transgressió que s'havia acabat diluint fins a desaparèixer quan ella el va començar a rebutjar. Era l'enyorança la que parlava? La Míriam no era nostàlgica. Havia matat el passat juntament amb tots els records per poder avançar i, ara, de sobte, les imatges se succeïen una darrere l'altra sense sentit. Es va obligar a tornar al present: el llibre, ell, els seus moviments. Va llegir mitja pàgina i va alçar el cap de nou per observar-lo. Ell es mossegava els llavis com feia sempre que estava molt concentrat en una feina. Amb les dents li pessigava les puntes dels dits, per fer-la riure. Feia mil anys d'això, malgrat que en aquell moment ho tenia molt viu en la memòria. Fins i tot podia evocar la sensació de punxada a la pell per la barba de pocs dies o la calidesa dels seus llavis. Anar enrere la feia mirar-lo amb uns altres ulls. Anava molt polit, com si acabés de sortir de la dutxa. De ben segur que si t'hi apropaves el suficient podies notar l'olor de lavanda amb què s'esquitxava el pit i els braços abans de vestir-se. Li agradava la roba que portava, tan esportiva. Al seu pare qualsevol cosa li quedava bé. Portava un senzill jersei verd de coll tancat que quedava una mica obert a causa de dos botons que portava descordats descuidadament i que deixaven veure part del seu pit quan s'inclinava cap endavant. Es va rascar la punta del nas i va aixecar la mirada. Finalment, s'havia adonat d'ella.
Continuarà...
El de la foto és en Jordi.
El llibre que llegia la Míriam a continuació...
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
