Cada vegada que respires

Capítol 7 quarta part: Zeta. Metamorfosi.

Capítol 7 quarta part: Zeta. Metamorfosi.

dissabte, juny 2008

L'Albert li va escollir la roba. Una samarreta d'un blau pastel, combinat amb uns texans de tall ajustat i unes esportives. El cabell ben curt, d'estil militar, i una barba d'un parell de dies que li donava aquell aire modern, una mica despenjat, que acostumava a agradar les noies.

- Tio, estàs que t'hi cagues!

- Segur?

- T'ho ben juro. Si fos noia, segur que em fixaria en el teu cul. Els pantalons se t'hi adapten genial:

- Para, va, no siguis porc!

En Pau estava increïblement nerviós. Feia gairebé dos mesos que no havia vist la Míriam. Hi havia parlat per telèfon cada dia, això sí, però la trobava molt a faltar. De camí cap al lloc de trobada, no parava d'imaginar com aniria tot , quina seria la seva reacció quan ella el veiés; el reconeixeria? Fins i tot a ell li costava acostumar-se a la seva nova imatge. Quan es mirava al mirall, hi veia un home totalment diferent, sense complexos, capaç d'enamorar a qualsevol dona. Ja no era com abans, que es trobava tan poca cosa, tan insignificant.

Va arribar amb temps. Es va asseure en un banc i quan la va veure venir amb aquell vestit groc de flors, va sentir que li fallaven les forces. Era la seva xicota. La noia més encantadora de la ciutat.

- Hola bonica! Que estàs esperant algú?

- Perdó, que potser ens coneixem?

- Em sembla que sí.

La Míriam va fer un repàs mental dels nois que coneixia i cap s'hi ajustava. Metre setanta, ulls grossos, de color avellana, nas ben proporcionat, somriure seductor, barba d'uns quants dies que li donava aquell aire interessant i una expressió de seguretat en la mirada, en l'actitud, en el to de la veu, que et deixava sense respiració. No, definitivament no el coneixia. Hauria estat difícil d'oblidar-lo.

- Crec que et recordaria.

- Vaja, m'afalagues.

Aquell aire de suficiència la va molestar. Aquell noi l'estava posant neguitosa i en Pau sense arribar. Per què els homes guapos eren tan prepotents?

- Mira no sé de què vas, però estic esperant un amic, entesos? _ li va etzibar de males maneres.

- Només un amic? _ va remarcar en Pau, aprofitant que estava de camuflatge i ella no el reconeixia. Aquell comentari li havia fet mal, l'havia ferit. Per què no havia dit xicot?

- Ei, no et passis amb mi, d'acord? Deixa'm estar o em posaré a xisclar ara mateix.

- Sé que ho faries. _ va esperar uns segons abans de continuar. Li feia gràcia l'expressió d'ella. Era tan expressiva, que no podia deixar d'adorar-la!

- Tio, a mi no em coneixes de ben res! Passa de mi! _ se li va girar d'esquenes. Va fer una ullada al rellotge neguitosa. A veure si arribava ja, no li agradava esperar.

- Sé que t'agrada la vainilla , la llimona, la cola i el cafè. També sé que t'agrada llegir, sobretot els clàssics, i que has acabat tercer d'ESO, que se't donen més bé les lletres que les ciències, encara que t'ho acabes traient tot sense problemes perquè ets molt estudiosa. Puc continuar, si vols. _ se li va plantar al costat i encara que en un principi ella l'ignorava va aconseguir anar captant la seva atenció.

- Però tu... qui t'ha explicat coses meves?

- Podríem dir que en Pau. _ se la va mirar amb els braços creuats i el cap inclinat somrient-li.

- El coneixes?

- Perfectament.

- T'ha fet venir ell? Que no pot venir per algun motiu?

- No ho sé.

- M'estàs vacil·lant o què?

- Potser el tens a prop i no el saps veure.

La Míriam va mirar a banda i banda.

- Ja veig, te'n fots de mi! Saps? crec que serà millor que marxi!

- Espera dona. _ la va retenir pel braç.

- Ei, a mi no em toquis o et foto una hòstia! Que t'has cregut, tio!

- Sóc jo!

- Com?

- Sóc, jo, en Pau!

Es va quedar muda. Era possible?

- M'he fet una petita operació al nas. Per això em veus diferent. Em feia gràcia saber si em reconeixies i és evident que no.

- Però...

- Sóc jo Míriam, sóc jo! Potser m'he passat una mica allargant tant el misteri, però és que no me'n podia estar... estaves tan bonica enfadada!

- T'has canviat els cabells, la roba, si fins i tot sembles més alt. Ets tu realment?

- Sí, és clar! Volia donar-te una sorpresa, jo... Com em veus?

- Que com et veig? Per Déu he de buscar les paraules primer! Estic buida d'idees. De veritat que ets tu? Estic en xoc, espera, de debò? ...

Mans ventant-se, tapant-se part de la cara, boca oberta en un oooooh! de sorpresa, un pas endavant, apropant-se, Et puc tocar ? un enrere en retirada, ulls com unes taronges. Tu?? I quan la Míriam va assumir ben endins aquella increïble metamorfosi, els pensaments es van anar enfilant en idees que brollaven amb alegria en aquell matí d'inicis d'estiu. Oh, Pau! Ell l'havia inspirada. Va començar amb un discurs retòric ple d'imatges metafòriques referint- s'hi _ Ets com un dia de sol sense núvols, com un cafè acabat de moldre que deixa aquella olor tan bona a la cuina i quan te'l beus té aquella aroma tan intensa... que traduït al llenguatge rutinari de la majoria dels mortals equivalia a "Estàs més bo que un formatge gruyere" o simplificant-ho més "Estàs boníssim". En Pau, que la coneixia a la perfecció, quasi com si fos ell que li hagués parida, va entendre rere el rerafons de les imatges que aglutinaven tota una sèrie de sentits olfactius, tàctils o visuals, que ella estava encantada amb la seva transformació. Aquell dia, per cert, es va sentir l'home més feliç del planeta terra.

Continuarà...

El de la foto és l'Albert.