Cada vegada que respires

Capítol 11 quarta part: Kappa. Baloo.

  3a setmana d'agost de 2009

Es va servir un cafè cremós molt carregat i va posar un compacte. La música va omplir la sala . La veu fonda d'en David Gahan li va enterbolir els sentits al temps que li animava els records. Aquell grup formava part de la seva vida, des que era noi, molt abans de conèixer la Isabel i de ser pare. Va tancar els ulls, només volia escoltar. El cafè era amargant , li cremava la llengua quan se'l prenia a petits glops. Escoltar tan sols, imaginar. Una sala plena de gent, foscor , flaixos de llum fent pampallugues, la música tan alta que havies de cridar a l'orella del teu acompanyant per fer-te entendre. Era com si hagués passat una eternitat, però es podia reconèixer en els detalls. Ballar, una copa a la mà d'un combinat suau, mai li havia agradat excedir-se en l'alcohol, noies deixant-se portar pel ritme, seduint-te amb els moviments, amb la mirada. Vine, jocs de mirades, somriures, alçar la veu per dir el teu nom i per preguntar-li el seu , fregar-li els llavis a la punta de l'orella. Em dic Jordi, i tu?.... Míriam... Quin nom més bonic, m'agrada... Ballar molt junts, sincronitzant els cossos, fregant-se. Podia notar l'escalfor calenta del seu alè al coll. Abraçar-la. Tocar-la. Les mans que no podien estar quietes es perdrien jugant per la seva esquena. Massa bonica, massa. Mirar-se, fondre's. La boca entreoberta, convidant-lo. Estudiar-ne els gestos abans de llançar-se a besar-la. Petons càlids, extremadament humits... Aquesta hauria estat la seva elecció natural si hagués tingut la possibilitats de tornat a néixer: la filla ocupant el lloc de la mare. Aleshores, tot hauria estat correcte, hauria conservat el seu equilibri.

El gos es va asseure al seu davant, amb els ulls clavats en ell, mentre li rascava la cama amb la pota. Va noi, desperta, que vull sortir al carrer!

- Baloo, què vols?

Estava quasi fregant el somni, a tocar de l'èxtasi quan va haver de tornar a tocar de peus a terra. Es va posar dempeus, es va estirar, va afluixar la música. Llavors es va quedar pensatiu, observant el gos sense veure'l. De fet continuava divagant entre fantasies com ho faria un noiet sense experiència perquè els homes de veritat no perdien el temps com ell en quimeres; actuaven, prenien la iniciativa. Potser era patètic, si bé era l'única opció que a un li quedava quan es patia per un amor no correspost. Les ninetes se li van engrandir imaginant-la, tal com ell desitjava. Míriam...

Un gruny. Un badall. Les orelles rectes escoltant, la cua rígida cap amunt, a l'aguait. Quina paciència havia de tenir un animal per fer-se entendre pels humans! Va fer dos lladrucs anguniosos. Després tres, quatre, cinc, sis... fins a perdre'n el compte. Ei, espavila, reacciona, desperta!! He d'udolar com un llop perquè em facis cas? Ho faré si cal. Torna, oblida't dels fantasmes, de les femelles que no tenen olor, ni cos, ni formen part del moment...

En Jordi va parpellejar, va mirar el rellotge.

- Ja és l'hora? Bé, ara sortim. _ li va donar uns copets amistosos al llom per fer-se perdonar. Se li havia passat el temps sense ser-ne conscient. Ara tocava anar de pressa perquè tenia el gos estalonant-lo, sense donar-li un segon de treva._ Ja va, ja va...

El ritual de canviar-se de roba, d'obrir l'armari de l'entrada , agafar la corretja i el collar, col·locar-los , d'assegurar-se que portava paper suficient per recollir els excrements, les claus, tancar la porta, no fos que entrés un intrús quan eren fora , i un cop al replà esperar l'ascensor. En Baloo ja seria a baix faria estona si depengués d'ell. Les persones eren exasperadament lentes!, va reflexionar el gos. I és que tenia moltes ganes de fer les seves necessitats!, sobretot tenint en compte que havia begut molta aigua aquella tarda. L'ascensor semblava que no es movia. Obrir les portes exteriors - interiors, picar el pis, descendir, obrir les dues portes de nou. Finalment, el vestíbul. Va remenar la cua content, satisfet, sense adonar-se que pel portal s'hi introduïa una senyora atrafegada arrossegant un cable llarguíssim a l'altre extrem del qual hi devia haver un cos que es resistia a entrar, fins que va aparèixer endut per la força final d'una estrebada de la seva mestressa. Per Déu, un monstre enorme de color negre que esbufegava nerviós com un dimoni i que feia posat de molta autoritat! En Baloo va posar la cua entre cames esporuguit mentre corria a amagar-se darrere les cames del seu amo.

- Jordi! No sabia que teníeu un gos!

- Hola Laura. Si fa prop de dos mesos que... Si us plau no apropis el teu gos, que el meu té molta por.

- Si, ja ho veig. D'on l'has tret? És molt poruc... Zeus, collons, para quiet o et fotré una hòstia.

- Veig que continua tan nerviós com sempre.

- No, i ara, és un tros de pa! No pateixis que el domino.

- No sé... i si escurcessis l'extensible potser aniries millor.

- Sí, ara... Per cert, que no heu anat de vacances com cada any?

- No, ja veus. De fet m'he quedat sol. _ en Jordi va recordar fins a quin punt eren importants les aparences per a la Isabel; aquell era el seu moment de venjar-se'n.

- Solet? Ai, quina llàstima! Si fos jo no t'hauria deixat aquí tirat, de cap de les maneres!

Guau!, quina mirada més penetrant li ha llançat la veïna _ va raonar en Baloo que treia un tros de cap de darrere la cama dreta del seu amo; aquest home és com un imant per a les dones, igualet a mi amb les gosses quan era més jove!

- Va Zeus, para, cony de bestiola! _ va afegir la dona, modificant el to de veu per un de més estrident.

- La nena ha marxat amb el xicot i la Isabel ha fugit a casa dels pares indignada perquè aquest any no ens podem permetre unes vacances.

- Poc comprensiva, no? No totes les dones saben estar a l'alçada de les circumstàncies! És per aquesta crisi, no? De mica en mica ens va afectant a tots.

- Sí noia, a nosaltres ens ha baixat molt la feina. No deixa de ser preocupant el que està passant i per desgràcia sembla que va a més.

- Ni que ho diguis! El meu marit ha perdut la feina i no troba res. Estem molt amoïnats.

- Vaja, si que em sap greu... Alerta, alerta!! Subjecta'l bé que se t'escaparà!

- Zeus, Zeus!!!

De cop en Jordi es va veure envoltat per dos gossos desbocats que donaven cercles al seu voltant com una baldufa i ell, totalment col·lapsat per la situació, no sabia com frenar-los, mentre que la veïna del segon es lamentava en un racó del vestíbul. Quan en Baloo va fugir escales amunt aterrit perquè un gos frenètic, amb moltes ganes de jugar, el perseguia esbufegant com un boig, els dos propietaris, home i dona d'edats similars, es van veure obligats a seguir-los corrent al seu darrere amb l'adrenalina al límit, malgrat la calor o les poques ganes; anècdota del tot intranscendent si no fos que a partir d'aquella instantània en particular es marcaria l'inici d'una amistat molt especial, poc habitual entre persones del sexe oposat, i que seria fonamental per a l'estabilitat emocional dels dos, però sobretot per a la d'ell.

Continuarà...

En Jordi imaginant una escena d'amor, de jove , amb la Míriam mentre sona la cançó de Dave Gahan