Abans de començar deixo aquesta cançó. "Cómo me gustaría contarte" de Dani Martin. Escolta-la abans de llegir, o després, d'aquí a una hora o quan simplement et sentis preparada, però escolta-la.
Aviat aprenem que ens acabem, que tenim un final. Que la nostra vida sempre va acompanyada de la nostra mort. Perquè ja ho diuen, "la mort és tan llesta que ens dona tota una vida d'avantatge". Sabem que un dia tot s'acabarà. Sabem que nosaltres ens acabem i que la gent a qui estimem també. Ho sabem, però ens és massa difícil acceptar-ho. No estem preparats per viure això. Per viure la mort.
M'és tan difícil acceptar que un dia no hi serà, que un dia no hi seran. M'és impossible poder imaginar una vida sense. Una vida sense algú. Sense la seva rialla. La seva llum. La seva presència. Em fa tan mal pensar en què un dia puc viure-ho, puc deixar de viure-ho. Em fa mal fins i tot després d'haver-ho viscut altres vegades.
No vull, no puc, imaginar-me...
El seu adéu em va canviar la vida perquè el seu adéu em va fer veure que som efímers. El seu adéu em va fer veure que podem marxar en qualsevol moment, sense tan sols dir adéu. El seu adéu va ser tan ràpid, va ser tan fugaç, que encara dol.
En aquell moment vaig adonar-me'n que la vida és tan curta que l'hem de viure al màxim, cada minut i cada segon. Però en aquell moment també vaig caure i encara no he pogut viure així.
I ara caic perquè la vida ens torna a prendre moments, moments únics, moments últims.
Em fa tant mal que no puc acabar aquesta carta...
Lia
