Cartes a la meva àvia

25 - Carta a la vida

Aquell calendari que roman a l'octubre de 2018, perquè va ser el mes en el qual va ingressar per primer cop a l'hospital i ja no va tornar a casa seva.

Aquell rellotge aturat, perquè quan ella va morir ningú va preocupar-se per posar-li una pila que li donés corda.

Unes sandàlies comprades a Roma, i no són les sabates sinó el viatge.

El parc on anàvem cada estiu, aquell parc del poble on sempre hem estiuejat. Aquell parc de mil caminets amagats entre pins, amb un petit pont que travessa un estany ple de petits peixos taronges on jo m'hi quedava embadalida.

Aquella fotografia on no hi ha res però hi són tots els nostres records. Perquè aquell dia de desembre, fred i gris, va trencar amb els meus dies freds i grisos encara que els anteriors brillessin amb el sol. Però tu no hi eres llavors.

Un missatge d'agraïment, amb paraules que guarden records de tot l'estiu. Paraules que em dibuixen un somriure a la cara i només em fan desitjar tornar a viure un estiu al teu, al vostre, costat. Somrient.

Aquell "t'estimo" enviat a les quatre de la matinada quan jo, després d'hores d'insomni, per fi he tancat els ulls. Però que descobreixo poques hores després, sense haver dormit el necessari però sent impossible per mi poder tornar a dormir. Nits d'insomni i matins també. I aquelles paraules em fan tornar a sentir quan t'enyoro i quant em fas falta.

Unes vacances planejades des de fa anys i que per fi es faran realitat.

Una amistat que des del començament semblava de tota la vida i que a poc a poc acumula anys. Anys de somriures, plors, il·lusions compartides, desitjos a la lluna, brindis de la nit de Sant Joan, festes fins veure sortir el sol, nits compartides, cançons amb significat, "t'estimo" llançats a l'aire o compartits amb la mirada, viatges fins a la lluna i tornar, classes i cadires compartides, secrets a mitges i mentides també, regals que es complementen i milions de coses més que són impossible d'escriure o d'entendre pels altres.

Aquelles arracades, que no torna a ser la joia l'important, sinó la persona.

Contes improvisats i bojos, de princeses Disney que són bessones i que elles soles es salven d'aquells que són més dolents. I on tu acabes dormida al meu pit deixant entreveure l'àngel que tens dins teu. Tornar-me a fer viure la il·lusió d'una Nit de Reis amb els teus ulls brillants i els teus nervis a flor de pell que ens fan anar a dormir fins i tot abans de menjar-nos el tortell. Perquè aquell dia fred, amb la teva olor de recent nascuda ens vas canviar la vida, petita.

L'habitació de l'àvia, aquella que ara és meva. Però que ha perdut la seva essència en canviar les parets de colors i en desaparèixer els mobles antics que la decoraven quan ella era viva, i anys després encara ho feien.

Són petits detalls, molt petits. I encara n'hi ha més, molts més. I vosaltres no ho veieu. No veieu com una sola paraula meva que fa reviure un record, té molta més importància de la que mostro, molta més. I que una paraula, un detall, em pot trencar per dins en mil bocins. O al contrari, em pot fer arrencar un somriure o la més forta de totes les riallades.

Així que tanca els ulls i recorda, recorda aquell moment en que creies tenir-ho tot. Tanca els ulls i recorda l'olor del vent fent volar les fulles dels carrers del teu poble i alhora els teus cabells. Recorda l'olor de la teva família. Recorda l'olor del primer dia d'escola amb només un any i recorda els plors i sanglots d'aquella nena de dos cuetes que seia al teu costat. Recorda les nits d'estiu envoltada d'amics, o aquelles al costat d'una foguera. Recorda l'olor d'aquella tarda sota un desmai on vas regalar el teu primer petó. Recorda aquella nit compartida veient les estrelles.

Però sobretot, recorda els petits detalls.