Cartes a la meva àvia

16 - Carta al cor

I fa un parell de dies que vas fer un any més. Però no sé si l'any vinent continuaràs al meu costat.

Tot va bé. Encara ets a l'hospital, però tot va bé.

Erets lliure, independent. Volaves tu sol, tot i la teva edat. Hem sigut afortunats per veure com feies la vida d'un autèntic jove encara que els hi dobles l'edat.

Hi penso i estic orgullosa de tu. Portes 88 anys voltant per aquest món i tenies tot el que necessitaves. Una casa amb un immens jardí on fer hort, a prop del teu petit poble un de més gran amb els teus amics i el bar. Cada dia amunt i avall, que si avui al mercat, l'altre dia el cafè, i un cop al mes a dinar ben lluny de les nostres terres.

Però d'un dia per l'altre tot va canviar, la teva casa es va quedar sola, l'hort a mig fer. Casa meva ara teva, un llit enmig del despatx, la teva habitació. Dies a l'hospital, un company a l'altra llitera blanca. Tot bé, tornes a casa. A la meva, la teva continua solitària. Comences una nova rutina, la residència. Els carres enlluernats es preparen per festejar el naixement de Jesús, tu tornes a l'hospital. Bones notícies, és Nadal i podem passar les festes tots junts, al voltant de la taula. Tot és diferent, no hi som tots però et tenim a tu. És diferent, no sabem si aquestes són les teves últimes festes.

I arriba el 2019, desitjant que l'any que arriba no s'emporti a ningú, que continuem sent els mateixos. Però no fa ni unes hores que a començat que tu ja tornes a ser en una habitació de parets blanques. I allí continues, des del primer dia de l'any.

El somriure als llavis i aquests ulls brillants que poses quan entrem a veure't, avui de sorpresa. És el teu dia, un dia especial. El teu aniversari, però no sé si aquest serà l'últim. Si arribarem a canviar aquest vuit per un nou.

I bufes les espelmes d'un pastís fet per mi, que és el que et fa més il·lusió. I els meus ulls s'aigualeixen, i et diem que tot va bé, que a fora tot està bé. no t'expliquem tota la veritat, però qui et dirà a tu, que la que estic malalta ara sóc jo.

I els metges diuen que millores, però no tornarà a ser com abans. Res. I realment, el que més necessito és tornar-te a veure a la butaca de casa teva, envoltat dels teus gatets i dels teus enciams. Explicant-me com vas triar el nom del meu pare o com era el meu avi.

Perquè vull continuar vivint, encara que no m'agradessin, aquells atacs sorpresa de pessigolles, o els regals que ens feies il·lusionat per molt petits que fossin. Perquè has complert els meus somnis d'un en un. Que volia una caseta de fusta, et feies arquitecte només per mi; que ara la volia de veritat, desmuntaves una habitació per convertir-la en refugi de les meves nines i joguines. I el meu major somni, tenir el meu animal preferit, i el vas aconseguir. Vas tenir durant mesos vivint a casa teva dos petits conills, però tu vas viure de la meva rialla i la il·lusió. Perquè mai m'has fallat, i t'ho dec tot.

Perquè has sigut el meu padrí i el meu avi alhora. Has sigut una de les persones més importants de la meva vida i trobo a faltar la teva ànima viva.

T'estimo i t'acompanyaré en el llarg viatge que encara et falta per recórrer.

Perquè sé que junts podem amb tot, i confio en poder bufar mil i una vegades més unes espelmes com les que bufaves el divendres. Només demano, que la pròxima vegada no sigui dins d'una habitació d'hospital vigilant perquè el fum no faci sonar l'alarma d'incendis. Però que sigui.