Cartes a la meva àvia

49 - Carta al Cel

Àvia, avui brilles més que mai.

Avui fa setze anys que ja no hi ets. Avui fa setze anys que vas deixar-nos...

Algú pot pensar que ja no et recordem, que fa massa temps que te'n vas anar com perquè et tinguem present... Però no saben que tu ets amb mi cada segon del dia.

Setze anys és molt temps. I el que jo vaig viure al teu costat va ser massa poc. Va ser massa poc per crear records amb tu. Va ser massa poc per memoritzar els teus somriures. Va ser massa poc per conèixer a la perfecció els teus gustos. Va ser massa poc per crear tradicions. Massa poc per aprendre al teu costat. Massa poc per gaudir-te.

T'estimo. I aquest sentiment no és massa poc.

No saps com m'agradaria tenir-te aquí, al meu costat. No saps com m'agradaria viure amb tu cada moment de la meva vida.

Et trobo a faltar sense saber que és trobar-te a faltar.

T'estimo sabent el que és estimar-te.

No haver pogut viure més amb tu em dol infinit. Imaginar tot el que haguéssim pogut fer juntes em dol infinit. No poder recordar els moments que vaig passar al teu costat em dol infinit. No tenir-te al meu costat per abraçar-te em dol infinit.

Però àvia, també t'estimo infinit. I això sempre he sabut que és molt.

Sé que em veus somriure i plorar. Sé que estàs al meu costat donant-se la mà. Sé que vaig ser la nena dels teus ulls des del primer minut perquè a casa tot eren nois.

Ets la meva estrella preferida, la que il·lumina totes les nits, fins i tot quan hi ha boira espessa. Sé que ets l'estrella que més brilla, i que avui ho fa més que mai.

T'estimo molt més del que ningú pugui imaginar. Ets la llum que m'ajuda a tirar endavant.

Gràcies, àvia. Segueix brillant.

Lia.