Cartes a la meva àvia

10 - Carta a l'àvia

Mira aquella estrella que brilla tant dalt del cel avui. Brilla més que mai. Brilla pels 14 anys que fa que hi és. Brilla pels dies que fa que no ets al meu costat.

I et trobo a faltar.

Trobo a faltar una àvia que m'expliqui les seves vivències i experiències, que m'ensenyi tot el que va viure al seu petit poble. Que m'expliqui com era el meu avi, i com eren de petits el meu tiet i el meu pare.

Que visqués el meus aniversaris i em donés allò seu més preuat perquè ho cuides i em recordés d'ella el dia que no hi fos. Però no hi ets. I no vam tenir temps de fer totes aquestes coses. No vam tenir temps de fer res i la meva memòria no guarda els teus records, els nostres. Petites fotografies són tot el que tinc del nostre camí juntes.

No vam viure el dia que m'haguessis vingut a buscar a l'escola perquè la mare estava malalta. Ni el dia que em curaries el genoll per haver estat corrent pel pati de casa. Ni agafat les mans el dia que em costava més aixecar-me. Ni donar-me un got de llet ben calent el dia que tingués fred. O tan sols acorruar-me entre els teus braços perquè no concilio el son. Tantes coses que no vam viure i que només puc imaginar.

Però, què és trobar-te a faltar si realment no t'he tingut com hagués volgut? Si realment no sé, o no recordo, què és tenir-te?

Fa uns dies me'n vaig a donar d'una cosa. No sé res de tu, àvia. Com eres, la teva cara, les teves mans, els teus ulls, el teu cabell...

Com somreies, com observaves, com parlaves, com miraves, com cantaves,...

El so del teu riure, de la teva veu, del teu caminar, del teu respirar...

T'estimo molt i sé del cert que sempre ho faré. Has sigut un pilar fonamental a la meva vida des del més enllà. La teva força i el teu record m'ha fet gran i m'ha fet qui sóc ara.

Només et veig a través d'unes fotografies i el record d'una nena de quatre anys i cinc mesos.

Tinc una petita caixeta. Molt petita. És teva, era. Dins hi guardo els teus records. Un mocador de tela, fet per tu, per les teves mans, brodat amb les teves inicials. Un rellotge aturat, com va passar un dia com avui de fa 14 anys. Que desitjo dia rere dia que aquell dia no s'hagués aturat i t'hagués pogut disfrutar una mica més. Almenys ho vaig fer, no com l'avi i el padrí. També hi ha dos collarets, dos rosaris. Una foto, teva. De les últimes.

I finalment, la més important. La teva olor. La teva olor és conserva dins la petita caixeta. Jo l'oloro, amb por de que marxi, de que desaparegui. De que voli com tu, ben amunt. I el teu record amb ella. Em permet recordar-te, sentir-te més a prop de mi. El meu record més preuat que guardo i intentaré guardar sempre.

Totes les poques coses que sé i tinc de tu les guardo com or. No en parlem massa de tu, a casa. Fa massa temps que vas marxar. Jo et penso internament. El pare et menciona poques vegades i aquestes, queden gravades com foc dins meu. Sense que ell se n'adoni, sense que ningú ho faci. Només tu i els meus records.

Diuen que tothom vol allò que no té. Normalment són coses materials, físiques. Jo en canvi et vull a tu. Al teu temps. A la teva vida. A les teves rialles, els teus ulls, les teves mans. Ho vull tot de tu. Però això no és pot comprar. Ets irrecuperable, àvia.

I recorda, siguis on siguis i siguis com siguis, t'estimaré.

T'estimo àvia. Brilla per sempre més.

La teva néta, Lia.