Cartes a la meva àvia

53 - Carta al 10 d'octubre

Avui és el dia mundial de la Salut Mental. Tot i que també ho va ser ahir. I també ho serà demà. I tots els dies de l'any. Perquè les malalties mentals no hi son un dia i l'altre no. Ni tampoc son mentida, ni formes de cridar l'atenció a la resta.

He viscut els últims anys de la meva vida amb un trastorn d'ansietat i depressió. No vull llàstima. Vull visibilitat. Vull recursos a la sanitat pública. Vull poder parlar obertament de com em sento sense ser jutjada, sense que em tractin de boja.

Em va costar molt temps entendre que em passava, perquè d'un moment a l'altre m'ofegava. Després van venir les palpitacions al cor, les tremolors, l'insomni, la pèrdua de gana i de ganes, tots els pensaments intrusius, la por a la por.

Em va costar molt explicar allò que em passava. Demanar ajuda. I quan ho vaig fer, em va costar molt trobar algú que m'ajudés.

La primera psicòloga que vaig tenir em va dir que no m'entenia. Però, com m'havia d'entendre si ni jo mateixa ho feia? Cada dia em sentia més perduda, més sola. No trobava sentit a la meva vida ni a la vida en general. Vaig perdre les ganes de tot.

I va arribar la Covid i el confinament total. Que no em va ajudar, perquè em va tancar les portes de la psicologia i psiquiatria de la salut mental pública. Però em va permetre quedar-me a la meva zona de confort durant molts mesos. Vaig prendre antidepressius per poder dormir, per controlar el buit de dins i els atacs de pànic. Els vaig deixar, perquè no volia perdre el poc control que creia poder aconseguir tenir. Sé que no son la solució, però t'ajuden en aquest moment tan difícil.

Em sentia tan sola, tan lluny de tot, fins i tot de jo mateixa. Volia fugir, però no podia.

Després de molt temps vaig trobar una psicòloga que em va ajudar. Que em va fer veure les coses positives, lo bonic que jo no veia, que mereixia ser feliç i tornar a somriure. I vaig trobar persones meravelloses durant el camí que em van donar la mà.

Em va costar moltíssim buscar ajudar i trobar l'adequada. Ho vaig aconseguir. I la meva psicòloga, privada, perquè desgraciadament per la sanitat pública no vaig aconseguir res, em va donar l'alta. I ara, per fi, sento que ja puc tornar a ser jo. Que he aconseguit moltes coses durant aquests últims anys. Que he canviat molt i he après encara més.

No sóc la mateixa d'abans, tampoc ho pretenc. No somric com abans. Però aconseguiré somriure el doble. Ara sento que puc tornar a ser feliç, que sóc feliç.

Hi ha recaigudes i son dures. I et sents culpable perquè hi ha gent pitjor que tu. I t'odies perquè creies estar bé. I odies la muntanya russa que és la teva vida. Que son les teves emocions. Odies l'ansietat. L'insomni. Aquell buit profund que tens a dins. La tristesa que no se'n va. A tu mateixa. A la vida. Però ara ja saps que te'n sortiràs. Que pots. Tot i que a vegades necessites que algú t'ho digui.

I cada dia és una novetat. No saps que depara el teu trastorn. Si podràs controlar-lo o ell decidirà per tu. Però aixecar-te del llit ja és una batalla guanyada.

I ara, per favor, no utilitzis mai més la paraula ansietat i depressió com si fos una cosa banal. No les utilitzis per ironitzar. No les utilitzis a la lleugera. Igual que tots els altres trastorns mentals. Hi ha gent que els pateix de veritat, no afegeixis més estigma en ells. No els facis més petits.

Informa't per ajudar. Per saber com actuar quan et trobis amb algú que pateix un atac de pànic. Quan hagis de parlar amb algú que pateix depressió i evitar fer-lo sentir més petit amb les teves paraules. Informa't encara que creguis que no ho necessites. Mai saps quan et tocarà viure-ho.

I tot i que cada dia estic agraïda per això. I acostumo a donar les gràcies sovint...

És tan bonic tenir persones al costat, o a l'altra punta de món, amb les quals poder recolzar-te. Que et donen la mà els dies més grisos i als dies assolellats. Que et recorden aquelles coses bones del món, i de tu mateixa, que tu ja has oblidat. Que aconsegueixen fer-te veure la cara de la moneda. Que et recorden que vals i que pots aconseguir tot allò que et proposis. Gràcies, de veritat.

La música m'ha donat tant aquests anys. I el Luis també. Ell i les seves cançons han estat el meu refugi i motor.

I la meva gosseta ha estat aquell salvavides que necessitava. Ella va arribar per salvar-me. Ella m'ha ensenyat que m'estima com sóc, tot i que per dins tingui el buit més enorme.

10 d'octubre del 2021. Dia mundial de la Salut Mental.

Lia