Cartes a la meva àvia

37 - Carta al Cel

El temps passa massa ràpid i en menys de sis mesos farà quatre anys que et vas convertir en estrella.

Feia temps que no el trobava per escriure't, tot i que la meva ment i el meu cor et pensa, us pensa.

Farà quatre anys que vas marxar però aquells dies els porto gravats en foc dins meu, recordant cada plor i cada detall d'aquells moments tan amargs.

A vegades, simplement imagino com seria tot si tu continuessis aquí. O com seria tot si ells hi haguessin pogut ser.

A vegades dono massa voltes a la vida i sempre acabo arribant al Cel, a vosaltres. Perquè sé que si fóssiu aquí tot seria molt diferent, res seria igual.

De debò voldria que tot el que visc ara fos diferent? Potser per tenir-vos a vosaltres valdria la pena.

"Saps? Al final, l'important de la vida és qui té la dona." Em va dir algú fa poc. Ella em dona la vida. Però sé que vosaltres també ho heu fet i ho continueu fent. Aquells i aquelles que vau compartir amb mi un temps de la meva i la vostra vida, sigui el més curt o el més llarg dels temps. O simplement vosaltres dos que m'heu estat observant sempre des d'allí dalt però que sé que no heu deixat de guiar-me en el meu camí.

Els dies importants mirem al Cel i veiem com hi ha estrelles que brillen més, llavors sabem que heu estat presents, al nostre costat, en aquells moments. Siguin els més alegres de tots, com aquest retrobament que vam viure fa uns dies, on padrí tu també hi eres. O els més trist de tots, on no tenim forces ni per plorar.

Il·lumineu la nostra vida i nosaltres us portem al cor. Perquè us recordem, encara que hi hagi dies que ens dolgui més. Però a poc a poc puc anar aconseguint mira al Cel i somriure. Per vosaltres, per mi i per tot aquell que ho necessiti.

Us estimo, eterns.

Lia