Cartes a la meva àvia

39 - Carta a la salut mental

Avui és el dia de mundial de la salut mental. Això no vol dir que duri vint-i-quatre hores i un cop començat un nou dia s'acabi tot. La salut mental és tots els dies, en cada minut d'ells.

A vegades em fa ràbia oblidar-me de tot, però més ràbia em fa no poder-me aixecar del llit molts matins. Em fa ràbia sentir aquest vuit dins meu i no saber com omplir-lo. Em fa ràbia plorar més que riure i no poder gaudir de la vida com hauria...

Em fa ràbia no sentir plaer en res del que faig, en veure com allò que abans tant m'agradava ara no produeix cap sentiment dins meu. Em fa ràbia sentir que visc esperant que passi una cosa que mai arriba, perquè és molt incòmode viure així, esperant, sense gaudir del camí.

Em fa ràbia viure contra la vida. No complir la promesa que vaig fer-te dient que viuria per tu, dient que somriuria tot el que tu no havies pogut fer. Em fa ràbia fer riure als altres mentre per dins continuo plorant, encara que m'alegri de poder-los fer riure.

Amagar-me tot això dins meu és difícil, massa difícil. Però no és gens fàcil compartir-ho amb els altres, ja sigui per por, pel que diran o simplement per pensar que ells ja en tenen prou amb els seus problemes.

Em fa ràbia no poder respirar, no poder dormir, no poder descansar, no poder cridar prou. Perquè moltes vegades ho deixaria tot i marxaria a l'altra punta de món en qualsevol platja verge o en una caseta enmig del bosc. Sé que no solucionaria gaires coses, però només hauria de batallar amb la meva ment i no amb tots els problemes i conflictes que se sumen al meu dia a dia. Ho dic de veritat quan et dic que ja he pensat a abandonar-ho tot. Igual que també he pensat que he de respirar quan m'estic ofegant o que he de deixar d'estar trista, així que no cal que m'ho recordis.

Em fa ràbia no poder escriure més de dos línies seguides o simplement no poder ni asseure'm a fer-ho. Em fa ràbia no poder obrir un llibre i desconnectar de la realitat i també em fa ràbia que quan ho aconsegueixo no pugui passar de la primera pàgina. Em fa ràbia sentir-me inútil o veure com passa el temps mentre estic estirada al llit, però és que no tinc les forces necessàries per aixecar-me i posar-me les sabates per continuar caminant.

Em fa molta ràbia sentir-me sola quan sé que estic envoltada de molta gent meravellosa i que m'estima, tu inclosa.

Em fa ràbia caure al pou una vegada rere l'altra. I em fa ràbia que a vegades no tingui forces ni per agafar la mà que tu m'ofereixes.

I tot i que amb totes les meves forces vull sortir d'aquest pou, encara no puc. Però estic més que segura que ho aconseguiré, que tornaré a somriure sense motiu, tornaré a aixecar-me cada matí amb ganes de menjar-me el món. I deixaré de sentir aquest buit dins meu.

I lluito cada dia per aixecar-me del llit, per caminar al teu costat. I et dono les gràcies, a tu, per permetre'm fer-ho, per ajudar-me a fer-ho. Un "ets genial", un "estic aquí", un "m'he recordat de tu" m'ajuden molt més que un "respira", un "no estiguis trista", un "somriu". Igual que m'ajuda que m'escriguis, que em parlis, que m'abracis, que m'escoltis, que em passis una cançó, i sobretot, que estiguis aquí sigui de la manera que sigui. Encara que no ho sàpigues, encara que ni ho imaginis, m'ajudes.

Després de donar-te les gràcies a tu, que estàs a la meva vida, i d'agrair-te que hi siguis, també li agraeixo a ell. Ell que va arribar en el moment exacte i que fa que amb la seva música pugui caminar i tirar endavant. No hi ha millor medicina que la música, i la seva és màgica.

"Tot el que tu em dones és el que ara necessito"

Lia